Aquest tampoc no tocava

Home de consens en uns moments de convulsió social, va ser escollit com a primer director del diari perquè s’havia guanyat la confiança dels qui el llegien com a corresponsal d’El Correo Catalán, i el respecte dels qui eren subjecte de les seves informacions. La seva credibilitat l’havia ben guanyada, entre d’altres, amb les cròniques del tràgic accident a la mina Consolación, el 1975, a Fígols, en què van morir 30 miners. La seva militància cívica també el va fer visible periodísticament amb les corresponsalies que denunciaven les agressions ecològiques de la tèrmica de Cercs, les mines de carbó a cel obert, la contaminació del Llobregat o les afectacions de l’embassament de la Baells amb la desaparició de Sant Salvador de la Vedella. La imatge del monestir eixint de l’aigua, permanentment dempeus a la cua del pantà, sempre anirà lligada al record del Jordi fotoperiodista identificat amb el territori, que la va immortalitzar infinitat de vegades.

Amant de la natura, la seva implicació en la lluita ecologista el va fer destacar cada vegada que el territori patia agressions: el primer gran incendi del Bages (Rajadell, 1980) el va encoratjar a empènyer la campanya «Per un Bages viu», que Regió7 va popularitzar amb la distribució massiva d’un adhesiu rodó amb una alzina verda al mig. El Jordi sempre més va destacar per la seva participació activa en les campanyes de restauració o de conscienciació social, cada vegada que el territori patia un desastre natural (focs, inundacions) o afectacions per desmesures urbanístiques.

Aquest tarannà emprenedor i d’exercici de responsabilitat social, inherents a la professió periodística, van fer que acceptés la proposta d’encapçalar l’equip que havia elaborat el projecte Regió7. El diari, nascut en un moment en què les forces polítiques maldaven per liderar el canvi social que deixava enrere la dictadura (1978), naixia amb la voluntat de servir la causa de recuperació democràtica comptant necessàriament amb el suport i l’acceptació general. No va ser fàcil, no, perquè els interessos externs condicionaven molt. Però Jordi Comellas i Novell ho va fer possible. El seu currículum el va convertir en l’home de consens que s’exigia. I ell s’hi va avenir sense dubtar-ho un sol moment. Va convèncer la seva companya Teima d’abandonar el pis barceloní on gestaven el seu projecte de vida, i es van instal·lar a Manresa per culminar-lo.

Temps era temps. En el record dels que vam viure tants moments inoblidables i intensos, reviuen les imatges de l’aventura del trasllat de mobles del Jordi i la Teima. Una autèntica epopeia que només la voluntat, l’esforç i el treball de tots els que hi vam intervenir, capitanejats pel mític «Artur de les mudances», van perfilar el destí que ens esperava. Efectivament, no ho agafeu com una anècdota, en aquella acció solidària del pinyol directiu, va començar el treball en equip que, amb els anys, el mestratge inicial del Jordi i l’esforç de tanta gent ha donat vida i futur a Regió7. Podríem recollir anècdotes, vivències, fites, problemes i èxits viscuts amb el Jordi, ara que ens dol l’ànima per haver-lo perdut, també a ell, inesperadament, prematurament. Però estic convençut que els que l’estimàvem coincidirem a voler quedar-nos amb el record, la imatge, l’actitud que el definia com a bona persona, excel·lent fotoperiodista, company entranyable. Amic inoblidable.