Edgar Wright, l’autor de curiositats tan jocoses i enèrgiques com Bienvenidos al fin del mundo i Baby Driver, ens sedueix ara amb una fantasia cridanera i llaminera. Amb Última noche en Soho ens endinsem en l’aventura onírica (o delirant?) d’una jove, Eloise, que arriba la capital britànica amb l’objectiu d’estudiar moda. La nostra entusiasta protagonista (l’encantadora Thomasin McKenzie) és una apassionada dels anys seixanta… i viu una experiència increïble quan es veu transportada al Londres de la dècada que sempre ha adorat. Però el somni esdevé progressivament malson. El cineasta anglès ens sorprèn amb una proposta declaradament retro (sembla que siguem davant d’una pel·lícula rodada… fa mig segle), però no us espanteu perquè no som davant precisament d’un pastitx nostàlgic. Última noche en el Soho configura una mirada fascinant cap al passat, però aconsegueix un insòlit i malsà equilibri entre aquesta visió i una lectura heterodoxa que ens descobreix també la sordidesa que s’amagava sota el glamur. El realitzador de Zombies Party assimila coherentment la influència expressiva del cinema giallo (una fusió d’horror i suspens que feu forrolla en els anys setanta), i ens submergeix en un descens a les tenebres marcat per una intensitat cromàtica i un pols febril. Wright, lluny de construir un exercici mimètic, desplega amb una inventiva visual una imatgeria suficientment personal i potent per transmetre una realitat ombrívola i alhora vertiginosa. I la seva genuïna (i maliciosa) revisió de l’esplendorós Londres dels seixanta està servida per un repartiment que inclou tres icones d’aquesta època: Terence Stamp, Rita Tushingham i Diana Rigg. Un caramel enverinat i suggeridor, indispensable per als amants d’un fantàstic que s’aparta dels codis més sovintejats.
