Pujant a mà dreta hi ha una colònia com les d’abans, quan el tèxtil era un negoci que volava alt, un poble, de fet, on encara hi viu gent i a qui el 31 de desembre del 2017 els va tocar la Grossa. No el Gordo, no, feia poc dels cops de porra i no hi havia ganes de comprar loteria espanyola. La Grossa, de la senyora del cap gros. I així, d’un dia per l’altre, en un obrir i tancar d’ulls més sorprenent de les seves vides, es van acabar molts maldecaps. Els n’havia tocat prou, fins i tot, per omplir el teatre amb les butaques llargament esperades.

L’actriu Núria Deulofeu pujava el dia abans de Reis del 2018 cap a la Cerdanya quan va veure un cartell i el trencall de l’Ametlla, i la memòria se li’n va anar cap al bolo del novembre del 2015 . «Ens van tractar molt bé», rememora, però d’aquell dia en té una pel·lícula al cap que se centra en «l’abans i el després» de la funció: «Ens van dir els tècnics que el lloc era molt especial, no hi havia butaques sinó cadires, i tampoc micròfon, ni lavabos, ni calefacció... Però en vam quedar meravellats».

Van girar el volant a la dreta i a dinar a l’Ametlla. La Cerdanya podia esperar. «Vaig pensar, a veure si hi reconec algú... i van ser ells els que em van reconèixer a mi. Feia cinc dies que els havia tocat la loteria i em van ensenyar el teatre, em van explicar la història de la colònia... I vaig pensar que tot allò s’havia d’explicar».

El resultat d’aquella revelació hivernal al costat del Llobregat és el documental 150 i una Grossa, que avui arriba a les plataformes Filmin i Filmin.cat per estar-s’hi tot un any. Enregistrada del maig del 2018 al gener del 19, la cinta de 52 minuts explica «la història viscuda a l’Ametlla de Merola amb la Grossa, que els va permetre salvar el teatre», apunta Deulofeu, que mai havia entomat un projecte audiovisual d’aquestes característiques. Acompanyada en la direcció per Aurora Sulli (coguionista del documental de Jaume Plensa ¿Puedes oirme?), i amb la complicitat d’Un Capricho de Producciones, va buscar un equip de professionals per tirar endavant el projecte. «De fet, encara no l’hem acabat de pagar, acceptem donatius», apunta l’actriu, que s’ha pogut veure a la televisió en sèries recents com BugaBuga.

«A l’Ametlla van rebre una subvenció i van reformar els camerinos», indica la directora: «Després van buidar el pati de butaques, els lavabos, la calefacció... va arribar la crisi i es van quedar sense res. I, malgrat tot, feien representacions, com els Pastorets, guardonats amb la Creu de Sant Jordi, tres hores la gent asseguda en cadires de plàstic. Deu anys reivindicant les butaques». Fins que el 56795 va arribar a les seves vides.

El documental combina la recreació ficcionada de les setmanes prèvies al sorteig i el mateix instant de l’esclat d’alegria amb el seguiment en viu de les reunions del nucli de gent que vetlla pel teatre. «També expliquem com és la vida a l’Ametlla, 150 persones i molt entusiasme per la cultura i les tradicions, el treball en equip, ells mateixos es posen els llums de Nadal, les reunions on la gent gran escolta els joves, i a l’inrevés, l’essència de les trobades al cafè», anota Deulofeu: «I fem esment d’històries personals com els pares, que, gràcies a la Grossa, li van poder posar ferros al fill o els que es van comprar una Roomba».

Els membres de l’equip van fer uns quants viatges al sud del Berguedà per deixar constància de l’activitat dels veïns. «No comenceu fins que arribem», recorda la directora que els havia demanat més d’un cop. 150 i una grossa es va preestrenar a la Festa Major de l’Ametlla, però la intenció és fer un altre passi a la colònia i un a Barcelona entre el gener i el febrer. «I tants com faci falta si ens criden d’altres llocs», avisa Deulofeu.