El pianista i compositor manresà Manel Camp considera que Fusioon, el grup de música progressiva que va fundar amb Santi Arisa (percussió), Martí Brunet (guitarra) i Jordi Camp (baix) i que va estar actiu entre 1971 i 1976, «va jugar el seu paper en un moment de canvis socials, però ha quedat un punt amagat, i per això l’he volgut tornar a fer a aparèixer al mapa». Així, en el marc del projecte que ha titulat De Minorisa a Carst, amb el qual desplega una sèrie d’activitats artístiques per celebrar el seus 75 anys, el músic ha impulsat, amb la producció de l’Ajuntament de Manresa, l’exposició Ressons de Fusioon, que s’inaugura avui (19 h) al Centre Cultural al Casino. Es podrà visitar fins al 13 de març.

La mostra, en paraules del comissari, el musicòleg de l’ESMUC Gianni Ginesi, «intenta donar eines per entendre l’aportació musical» del quartet manresà, «un dels principals grups que als anys 70 introdueix, a Catalunya i a l’estat espanyol, la música progressiva, a partir d’uns referents musicals de formació acadèmica molt sòlids i una barreja de creació que no es limita a imitar altres grups internacionals, sinó que desenvolupa des del principi una estètica musical pròpia».

Camp admet que en la gènesi de Fusioon ja hi havia aquesta voluntat: «vam ser extremadament personals, atrevits, un bolet molt únic, a partir de partitures, música elaborada, només instrumentals... Ara em pregunto com és possible que en aquell moment funcionés, perquè era un tipus de música molt difícil de pair per al gran públic. Però vam tenir seguidors acèrrims, que encara ara venen als concerts amb un disc per signar».

L’exposició, amb fotos, discos i cartells, transporta a l’atmosfera dels anys 70, tant pel que fa a la societat manresana, espanyola com internacional, en la qual esclata la música progressiva, o rock simfònic. Es fa, per tant, un repàs a un període en el qual el grup manresà va publicar tres LP i quatre senzills, que van rebre elogis com el de Rockliquia: «El 1974 arriba el seu segon disc Fusioon 2, molt més situats i amb experiència realitzen un enregistrament antològic, tot un referent del rock progressiu espanyol. Fins i tot el mateix Mike Oldfield l’ha lloat algun cop».

Ressons de Fusioon també permetrà escoltar, en quatre campanes, quatre peces: La danza del molinero, de Manuel de Falla (del disc Fusioon, Belter, 1972), Farsa del buen vivir (Fusioon 2 -conegut com el Cocodril verd-, Belter, 1974), i Minorisa Suite i Llaves del subconsciente (Minorisa, Ariola, 1975). Per Camp, Minorisa Suite, a partir de temes populars de Manresa, «va ser el més celebrat que vam fer». Les audicions s’han situat davant la simulació d’un concert del grup, al costat de fotografies d’actuacions destacades: al Festival de Música Progressiva de Granollers del 1971 i al Canet Rock del 1975. També s’hi podrà veure un concert enregistrat a Televisió Espanyola. «Érem molt potents en directe», remarca Camp, que no amaga que havien de tocar versions internacionals diàriament a la sala Las Vegas de Barcelona i a l’estiu al Playboy Club d’Eivissa, «el centre neuràlgic del moviment hippy», per poder mantenir-se econòmicament «mentre fèiem el nostre projecte, perquè la nostra il·lusió era fer música i viure de la música».