És migdia i Jordi Girabal i Atilà Puig es miren dalt l’escenari d’El Centru de Cabrianes, on assagen des de primera hora del matí. Un bufó i un rei. Al seu darrera hi ha un gran bagul tancat que convida a imaginar què hi haurà en el seu interior. A l’exterior, paraigües, caixes, escales, llençols i cordes. A la platea, buida, amb una única cadira, seu Marcel Gros. Teatre Mòbil -Girabal i Puig- preestrenen demà el seu muntatge número 19, el setè que els dirigirà Gros.

Dir que s’entenen pràcticament sense paraules és quasi una obvietat. Porten tota la vida -junts o separats- dedicant-se al noble ofici de comediants. Buscant la rialla i la poesia, la sorpresa i els llocs comuns que s’amaguen en el gest o en el teatre de text. Amb el nas vermell. «No fem res que no consensuem», expliquen. I, al capdavall, «la confiança», apunta Girabal, «sempre és més bona que dolenta».

La companyia de teatre més longeva de la Catalunya Central, els Teatre Mòbil, aprofita la residència al Centru de Cabrianes -la seva segona llar després del local d’assaig que comparteixen amb Gros al carrer Cintaires de Manresa- per preparar L’odissea del riure, un espectacle de paraules, expliquen, que arriba després d’Oops!, on afrontaven per primer cop el repte de no dir-ne ni una. La pandèmia els va trobar amb ganes d’estrenar Remember Show, l’espectacle de retrobament entre Puig, Girabal i Gros, trenta anys després del seu últim muntatge plegats com a trio a Teatre Mòbil. I també durant el confinament pandèmic, Girabal i Puig van començar a posar les bases del nou muntatge, el que estrenaran ara, quan, també, diu Girabal, «vam haver de buscar el riure».

Aquesta és la història d’un poble que, apunta Gros, «va perdre el riure. I el rei (Puig) i el seu bufó (Girabal) s’embarquen en un viatge a la recerca del riure perdut». I el troben?. Riuen tots tres, ja asseguts. Continua la faula. Pel camí, aquest rei i aquest bufó es trobaran tota una galeria de personatges: un savi, un gegant, la reina de les ‘nius’ (una transformació entre neus i news) a qui l’únic somriure que l’importa és el dels emoticons «que no desfiguren, no fan sortir arrugues i queden bé a les fotos», o un venedor, «capaç de proporcionar» el que es vulgui. Com el mòbil de darrera generació. Pagant. Però, remarca Gros, «el riure és gratis». I amb això, no es fa negoci.

A L’odissea del riure la companyia bagenca fa un viatge «a través del temps» (no s’estranyin si hi apareix un Quixot i un Sancho Panza sense panxa), amb estris quotidians reconvertits amb la imaginació (un llençol serà la vela del vaixell) en un espectacle que no s’estalvia la crítica social : «el riure sempre ha fet por perquè implicava una pèrdua d’autoritat», subratlla Gros. I els pallassos, expliquen, «sempre han estat a la corda fluixa. Fer riure ha estat el parent pobre de les arts». Reivindiquen el riure per salut: «15 minuts de riure són 4 hores d’exercici aeròbic», diu seriosament el director. L’objectiu? Que el públic entri de ple en el joc: «són una part més de l’espectacle», remarca Puig, «els necessitem».

Amb moltes ganes de tornar als escenaris amb la màxima normalitat després de dos anys de suspensions i reprogramacions, L’odissea del riure es presenta a Cabrianes amb la previsió d’estrenar-se oficialment el maig a Manresa. Un espectacle per als amants dels pallassos (petits i grans) i per als desafectes de l’aerobic. Per plorar, avisa Marcel Gros, «ja tenim el telenotícies».