El Dídac és un taxista que no vol considerar Manresa casa seva tot i que hi viu i hi treballa. Un vespre de gener, la Noèlia puja al seu taxi i li demana que la porti a l’aeroport. Un trajecte que podria ser com qualsevol altre però que serveix a l’autora de Zero Bombai -una adaptació del nom que rep un tipus de sang poc freqüent i del qual és portador el Dídac- per confegir un fresc sobre l’atzar quan persones que no es coneixen coincideixen en un mateix espai. Com per exemple l’interior d’un taxi. Amb una prosa molt visual i un estil clar i descriptiu, atmosfèric, G. C. Claramunt (pseudònim que utilitza la periodista manresana d’aquest diari Gemma Camps) signa la seva quarta novel·la. Una obra que s’acompanya de quatre relats més i que avui presenta (19 h) a la Parcir, editors del llibre. Ho farà amb un taxista jubilat, Ramon Burgarolas, que va passar 42 anys exercint una professió que el va portar a fer més de 4 milions de quilòmetres.

Coneix molts taxistes?

Personalment? No, cap ni un.

I n’és una assídua, del taxi?

No, però sempre que he hagut de pujar a un taxi m’he trobat taxistes la mar de simpàtics. Eficaços i amables, que crec que són les millors qualitats d’aquests professionals.

No és habitual fer d’un taxista el protagonista d’una novel·la.

No, és cert. Això m’ho va comentar l’editor, l’Antoni Daura, posant l’accent en l’originalitat.

Amb aquest homenatge tindrà viatges gratis...

Si és així, el proper protagonista serà un pilot d’avió [riu].

D’on prové l’interès per centrar la seva última novel·la en la figura d’un taxista?

Quan ja tenia la idea d’escriure-la, i d’això fa molts anys, vaig fer una enquesta a un taxista que em va explicar detalls sobre la seva professió. Sempre m’ha cridat l’atenció el fet que han de conviure cada dia amb gent que no coneixen, fer front a situacions molt diverses i prendre decisions ràpides.

Que donen joc literari?

Sí, per aquest microcosmos que és la seva feina. Sobretot, de nit. Sempre he pensat que a la nit pot passar el millor i el pitjor i això em genera tanta atracció com rebuig.

A Zero Bombai, el Dídac, el taxista, treballa de nit. I en la història, també passa el millor i el pitjor.

Sí. Tot, en una nit.

Fa servir el taxi com a metàfora de viatge vital?

Es pot entendre així, sí. Però tothom hi pot trobar la seva lectura. És la història d’una nit i de les persones que pugen al taxi del Dídac però hi ha subtrames, com l’arrelament i desarrelament, la relació entre comarques i Barcelona, els maltractaments, la lleialtat, la fidelitat, la necessitat de mirar-nos la vida amb perspectiva... Hi ha moltes ramificacions.

I el tronc principal?

La figura del taxista serveix com a excusa per explicar com, per atzar, la vida et pot canviar d’un moment a l’altre. Com persones anònimes poden esdevenir imprescindibles de cop i volta i les que suposem imprescindibles, al contrari.

Com la Noèlia, la clienta que ha de portar el Dídac a l’aeroport?

Sí, però també a través d’altres clients que amb els viatges i els quilòmetres s’han convertit en part de la vida del Dídac. Ella seria el personatge inesperat.

La trama se situa majoritàriament a Manresa. Un taxista ha de conèixer el terreny que trepitja, com una escriptora?

Per a mi és important conèixer l’entorn i, en aquest cas, encara més tot i que explico la ciutat des del punt de vista del protagonista, que no és de Manresa sinó que hi arriba per feina. D’aquí, també, el tema de l’arrelament al lloc on vivim. Crec que intento fer estimar una mica Manresa a través del protagonista.

I ho aconsegueix?

M’agradaria.

Marca de la casa, la novel·la acaba amb un final obert.

És que m’agraden els finals oberts. I crec que en aquesta novel·la està més justificat que mai perquè, de fet, el final del llibre podria ser el principi, acaba com podria haver començat, tot i que ja res no serà el mateix.

Ni les mandarines? L’hi dic perquè així comença la novel·la, amb la descripció d’aquesta fruita que tant li agrada al protagonista. És una altra metàfora?

No m’ho havia plantejat però podria ser. La mandarina és una fruita habitual. No té res d’exòtica. Com el Dídac. Una persona que, com les mandarines, passa desapercebuda, però que té tantes virtuts com propietats positives té per a l’organisme aquesta fruita. M’agradaria que el lector acabés apreciant-lo com apreciem l’olor i el gust de les mandarines. No deixa de ser, però, un recurs literari.

Ha canviat completament de registre amb aquesta novel·la. Per què?

No hi ha cap raó. De fet, Zero Bombai és molt anterior a les altres (Un tuit per a Eugene, Vermell tinta, Un missatge per a la Nora) però no em plantejo mai el gènere quan escric. Aquesta és una novel·la que observa, que planteja l’argument com un recorregut sense un principi ni un final.

I a on porta el trajecte?

A conèixer personatges amb els quals tots ens podem identificar però també sorprendre. Seria una road llibre... si és que aquest concepte existeix.