«La creació cultural obre espais per a la reflexió i l’autoconeixement»

Arnau Sala Saez (Manresa, 1978) es va donar a conèixer amb Les Aus, projecte que comparteix amb Mau Boada (Esperit!). Van actuar al Gargall, festival sorollístic sorgit al Vermell de Manresa, que també va impulsar. El seu interès per la música va en paral·lel amb l’expressió visual, i ha portat la seva obra a festivals i equipaments de renom d’arreu del món. Actualment fa estada a l’Hangar, centre producció i recerca d’arts visuals al Poblenou de Barcelona. És una figura que el FABA vol reivindicar.

Després de deu anys d’absència, torna a la ciutat per presentar una instal·lació anomenada Patrons de distracció. Quin missatge vol transmetre?

És una petita mostra d’una recerca que condueixo des de fa un parell d’anys. Va començar arran d’una crisi amb el sector de la música i amb les dinàmiques productivistes. M’interessa la idea de l’agència del subjecte davant de les noves realitats provocades pel canvi de paradigma global, fruit de les noves formes de comunicació massiva, i la manera en la que l’era de la sobreinformació ha afectat inconscientment tant a l’individu com al col·lectiu. I sobretot la manifestació entre la població de les malalties mentals, l’aïllament, l’individualisme, la confusió global, la pèrdua de l’esperança i la incertesa política. A partir d’aquí vaig començar a plantejar-me les capacitats que les neurodivergències ens ofereixen, obrint espais cognitius favorables per a la creació. Per proximitat vaig centrar-me en el Dèficit d’Atenció, i he fet experiments al voltant de la creació a partir del lapse d’atenció, i els he posat en comú en peces sonores, visuals...

No amaga que pateix un Trastorn per Dèficit d’Atenció. Com condiciona la seva obra?

En part, un dels punts importants d’aquesta pràctica i investigació és de quina manera el context social determina si som aptes o no per formar part d’aquest marc productivista. Per això no em sento còmode referint-me a les neurodivergències com a trastorns. La paraula trastorn ja està definint una aptitud, i crec que això implica més aviat a un context, que no pas les capacitats d’un individu. Crec que la única raó per la qual aquesta condició determina aspectes de la meva vida és perquè vivim en un entorn molt tancat, que espera unes coses molt concretes de les persones que l’habitem, quan en realitat existeixen perfils neuronals diferents, que no es tenen en compte. Com que el meu perfil neuronal afecta la meva feina, depèn del moment en el que estic i el tipus de feina que faci. He observat, per exemple, que em sento força còmode amb processos basats en la intuïció, i que tendeixo a rebutjar la rigorositat. Això no és bo ni és dolent, senzillament és així.

L’art l’ha ajudat a entendre què li passa?

Sí. He de confessar que no m’agrada massa fer servir la paraula «art», perquè ve molt carregada de significat, i no sé si m’hi sento del tot còmode. Però sí que crec que la creació de contingut cultural, sigui del context o del format que sigui, és un espai per l’experimentació lliure, versàtil i molt potent, que obre espais per a la reflexió i per a l’autoconeixement.

Utilitzarà altaveus d’alta freqüència i peces de ceràmica. Quin tipus d’experiència viurà el públic?

És una peça en procés de la qual ja vaig presentar dues versions fa un any a la galeria etHALL a l’Hospitalet. Es presenta en format d’instal·lació i es basa en un sistema compost de dos parts: un sistema autogeneratiu a través d’un algorisme que manipula sons de manera aleatòria, que s’alteren entre ells; i un dispositiu multicanal format de sis altaveus d’alta freqüència. Formant part d’aquest sistema també he fet una sèrie de peces de ceràmica, que es troben distribuïdes per l’espai, dissenyades per cobrir els altaveus i alterar el comportament d’aquests sons.

Vostè explicarà el projecte i s’oferirà a contestar preguntes del públic (a les 17 h). Li agrada veure com el públic reacciona a la seva obra?

Una part clau de presentar una peça és veure com aquesta entra en contacte amb la mirada aliena. De fet, sempre considero als i les assistents com una part més de la peça. La interacció que apareix durant la presentació pública d’una peça sempre és el que més pistes em dona sobre què és allò que estava buscant durant la creació, i m’ajuda a acostar-me al següent pas del procés.