Fatxes

Aquests dies he estat llegint Los disfraces del fascismo, el darrer llibre de Baltasar Garzón, acabat de publicar per Planeta. Es tracta d’una dissecció del feixisme, no des del punt de vista històric, sinó pel que fa al perill que representa actualment. Garzón el posa en connexió amb el populisme i l’extrau dels moviments radicals antidemocràtics, amb un capítol més que il·lustratiu sobre els errors que l’afavoreixen.

Just a la primera pàgina de la introducció, l’autor recorda l’esfereïdora figura d’Attila, representada per en Donald Sutherland a Novecento, de Bernardo Bertolucci. El film és un fresc històric que abasta la primera meitat del segle XX, a partir del naixement de dos nens el mateix dia en una propietat rural de la regió d’Emilia-Romanya. Són Alfredo Berlingheri, el fill de l’amo, i Olmo Dalco, fill del principal parcer. Tot seguint les seves trajectòries a la vida, assistim a la tensió entre el comunisme de les associacions camperoles i el feixisme al qual recorren els terratinents en defensa dels seus interessos amenaçats. Attila és primer el fidel administrador de la finca i, quan cal, es converteix en el botxí dels que lluiten per sortir de la misèria.

Robert Paxton a The Five Stages of Fascism –citat per en Garzón– diu que a la personalitat del feixista «l’autoestima individual està lligada a la grandesa del grup». És així que un home vil, covard i sàdic com Attila pot sentir-se fort amb la violència contra els dèbils, mentre mostra una submissió canina a la família Berlingheri i acaba aprofitant-se de la debilitat de l’Alfredo. Donald Sutherland (a la foto) en fa una creació encomiable, amb un somriure insuportablement esgarrifós, fins el punt de que ell mateix no sofria veure’s a la pantalla. És ben clar que el feixisme aprofita la gent menyspreable per fer-los creure que suren damunt tothom, vestits amb uniforme i a l’ombra del líder.

Un altra figura del feixista típic és la que trobem a La caiguda dels déus, de Luchino Visconti, que documenta el final de la República de Weimar i l’arribada dels nazis a Alemanya, a través d’una família de grans empresaris siderúrgics, clarament inspirada en els Krupp. El personatge del jove Martin Von Essemback, incestuós i pedòfil, és completament inútil per a les ambicions de la família d’aprofitar-se de les circumstàncies polítiques per fer negoci, fins que l’uniforme negre de les SS substitueix a la disfressa de Marlene Dietrich i el cuc llefiscós passa a obtenir un poder col·lateral.

I el tercer el tenim a la esplèndida La llista de Schindler, l’oscaritzada pel·lícula de Steven Spielberg, que narra els esforços d’Oskar Schindler per fer servir jueus a les seves fàbriques i així sostreure’ls de les mans del temible Amon Göth, oficial de les SS comandant del camp de concentració de Plaszow, a prop de Cracòvia. Amon Göth va ser un psicòpata capaç de disparar a l’atzar des del seu balcó i matar cada matí al qui la desgràcia li posés al davant. Jutjat com a criminal de guerra, fou penjat a la forca el 13 de desembre de 1946. L’actor anglès Ralph Fiennes en fa una esglaiadora composició, un paper que el va fer pujar a la fama immediatament.