Hem vist innombrables pel·lícules que disseccionen l’univers extremadament complex de la parella. Una historia de amor italiana (una traducció nefasta de l’original, Supereroi) s’afegeix a una llista llarga i brillant (encapçalada per la genial Secrets d’un matrimoni, de Bergman). El film desgrana el naixement i l’evolució de la història d’amor entre l’Anna, una dibuixant de còmics, i el Marco, un professor de Física. Paolo Genovese (format en el terreny de l’espot publicitari i autor de Desconeguts, que fou objecte de diferents versions) ha escrit i dirigit una epopeia sentimental que oscil·la àgilment entre la comèdia i la tragèdia. El director romà no pot defugir puntualment algun lloc comú (i uns recursos dramàtics massa forçats), però la seva crònica romàntica sedueix perquè s’aferma en unes idees certament perspicaces que eixamplen els horitzons creatius del concepte inicial. Genovese, com l’espanyol Mateo Gil a la fallida Les lleis de la termodinàmica, proposa una exploració dels lligams estrets entre les lleis físiques i les emocions amoroses. El suggeridor plantejament impulsa una estructura narrativa fragmentària, on s’alternen contínuament el present i el passat (i les analogies entre la ciència i el cor), tot corroborant la hipòtesi de Marco que diu que el temps és una il·lusió (serà capaç de mantenir-la fins al final?). Una historia de amor italiana també projecta creativament la dimensió íntima de l’Anna, creadora d’un còmic autobiogràfic que reivindica els poders superheroics de les parelles, amb imatges animades que potencien el vessant lluminós de la cinta i que culminen en el commovedor pla final. Una odissea superheroica que no té res a veure, sortosament, amb les produccions Marvel.
