La Casa Lluvià inaugura aquest dimecres una mostra sobre la restauració d'edificis romànics del temps d'Oliba

La Casa Lluvià inaugura aquest dimecres l'exposicióEl Romànic del temps d'Oliba, una mostra que exhibeix mitjançant documents gràfics, maquetes i peces originals, les característiques arquitectòniques i funcionals de diferents castells, esglésies i monestirs restaurats, exemplificats en els casos del castell de Boixadors (Sant Pere Sallavinera, a l'Anoia), de l'església de Santa Maria de Matadars (el Pont de Vilomara i Rocafort, al Bages) i el monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Guardiola de Berguedà, al Berguedà).La Diputació ha intervingut en 33 castells, 135 esglésies i 14 monestirs romànics d’aquella època, que es concentren, majoritàriament, en les comarques barcelonines. La mostra ja es va poder visitar al Berguedà, precisament al monestir de Sant Llorenç, l'abril de l'any passat.

 L'exposició, a la seu de Manresa del COAC, està comissariada per la documentalista Maria Antònia Carrasco, l'arquitecte Joan Closa, l'historiador de l'art David Galí i l'infògraf Jordi Grabau. És una iniciativa de l'Associació dels Amics de l'Art Romànic del Bages i el COAC-Comarques Centrals gràcies a la col·laboració de la Diputació de Barcelona, responsables de la mostra. Es podrà veure fins al 22 d'abril i les escoles que estiguin interessades podran reservar l'espai els matins de 9 a 13 h contactant amb el COAC-Manresa.

Inauguració

La inauguració de l'exposició es farà a 2/4 de 6 de la tarda a la Casa Lluvià (C/Arquitecte Oms, 5. Manresa). Intervindran:

• Josep Llobet, President de l'Associació d'Amics de l'Art Romànic del Bages.
• Claudina Relat, Presidenta del COAC-Comarques Centrals.
• Valentí Junyent, Diputat delegat de Mobilitat, Espais Naturals i Prevenció d'Incendis Forestals de l'Àrea d'Infraestructures i Espais Naturals de la Diputació de Barcelona.
• Marc Aloy, Alcalde de la ciutat de Manresa.

En finalitzar les intervencions institucionals, David Galí, cap de la Secció Tècnica d'Investigació, Catalogació i Difusió del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local i comissari de l'exposició, farà una explicació d'aquesta i acompanyarà als assistents a visitar-la. Per assistir a la inauguració, cal inscripció prèvia a: www.arquitectes.cat/ca/cultura/romanic-temps-oliba-manresa 

El temps d'Oliba

Oliba (972-1046) va exercir de noble, abat, i bisbe de Vic a partir del 1018, i va viure les profundes transformacions socials, polítiques i econòmiques produïdes a Europa occidental entorn de l'any 1000. En aquest context, va obrir-se pas un nou estil artístic, el romànic, al qual s'adscriuen castells, esglésies i monestirs construïts o reformats per iniciativa d'Oliba, com un dels grans impulsors del romànic català, d'aquí que el personatge històric d'Oliba esdevé també fil conductor de l'exposició.

Aquests monuments del romànic es van convertir en elements vertebradors del territori i de la població que els habitava.

Al nostre territori, el període inicial del romànic va coincidir amb una important activitat constructora de castells, esglésies i monestirs. Les fortaleses, edificades per la noblesa en ple procés de feudalització, van esdevenir un element per controlar els territoris i la població. En aquell moment les esglésies i els monestirs van proliferar per tot el continent europeu i es van convertir en un altre mecanisme de poder impulsat per les famílies comtals i sovint enfrontat amb la petita noblesa.

Santa Maria de Matadars. El Pont de Vilomara i Rocafort

Després de les ràtzies sarraïnes que devastaren el territori del Bages a principis de l’any 1000, el bisbe Oliba, juntament amb la comtessa de Barcelona, Ermessenda de Carcassona, va promoure la reconstrucció de les parròquies destruïdes, entre elles, la de Santa Maria de Matadars. L’església de Santa Maria de Matadars o del Marquet està situada a l’oest del terme municipal del Pont de Vilomara i Rocafort, aïllada i enlairada sobre una terrassa fluvial a la riba esquerra del Llobregat. Es té notícia de la primera ocupació del lloc de Matadars en l’època romana per una sèrie de vestigis (s. I dC), relacionables amb una vil·la. L’església pot datar-se dels darrers decennis del segle IX o dels primers del segle X pels trets constructius, com l’arc de ferradura del presbiteri, d’arrel preromànica.

D’aquest temple, que va ser estudiat per Josep Puig i Cadafalch i que originalment devia tenir tres naus, ens ha arribat, bàsicament, la capçalera. L’any 1003, quan Oliba tenia trenta-dos anys, l’edifici hauria patit un incendi durant la incursió sarraïna d’Abd al-Malik, fill d’Almansor. Cap al segon quart del segle XI, la nau va ser reconstruïda amb el nou estil romànic. La reforma va suposar la substitució de les tres naus inicials per una de sola, coberta amb volta de canó. L’església és un edifici ben conegut (sobretot per la seva capçalera preromànica) i, atès el seu interès, va ser objecte d’atenció del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, que va fer obres de restauració de la coberta i de l’exterior els anys 1934 i 1935. Tenia la coberta destrossada i una vegetació paràsita exuberant d’arbres i arbusts malmetia murs i voltes, per tot arreu. L’any 1962 hi va tornar a actuar amb obres de manteniment.

A partir de la primera meitat del segle XX va passar a diverses mans privades, que van realitzar obres de manteniment així com de modificació de l’entorn que al cap dels anys van comprometre l’estabilitat de la construcció. L’SPAL hi va tornar a actuar entre 2003 i 2010, per tal de preservar la imatge del temple en els seus valors històrics i arquitectònics, i per poder fer una lectura del monument en la seva evolució constructiva al llarg dels segles. Així, es van reparar les cobertes, consolidar l’estructura i la volta de la nau amb les seves pintures i recuperar la capella nord i l’entorn immediat del temple. 

El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Guardiola de Berguedà

La comunitat que vivia al lloc de Sant Llorenç prop Bagà va adoptar la regla de sant Benet quan la casa comtal d’Oliba, de Cerdanya-Besalú, li donà protecció des de mitjan segle X. L’any 983 es consagrà la basílica romànica del nou monestir de Sant Llorenç, acte al qual va assistir Oliba, encara infant. El monestir de Sant Llorenç prop Bagà està situat al municipi de Guardiola de Berguedà, en un altiplà a ponent de la vila des d’on domina l’aiguabarreig del Bastareny i el Llobregat. La primera comunitat monàstica estava formada per eremites que van ocupar les coves del cingle de l’indret i que al segle VI, o VII, van bastir una esglesiola a prop, amb necròpolis.

Al segle X s’hi van establir monjos benedictins, que van construir l’església segons el model de basílica carolíngia. A l’inici del segle XI, es va construir un porxo davant la façana principal, sobre el qual es devia aixecar un campanar, i es va afegir el claustre, les dependències monacals entorn i dues absidioles a l’església. Durant el tercer quart del segle XII es va construir una tribuna que ocupa la meitat occidental de la nau central del temple. El terratrèmol del 2 de febrer de 1428 va afectar greument les dependències monacals. L’església va restar la meitat de llarga que la primitiva i, a causa de dificultats econòmiques, la reconstrucció parcial del conjunt es va fer esperar fins a la dècada de 1620. Aleshores es va bastir el priorat i altres dependències agropecuàries i a mitjan segle XVIII es va enderrocar i colgar de terra la majoria dels cossos perifèrics i el priorat va quedar reduït a un sol cos amb l’aparença d’una casa de pagès.

L’any 1967, damunt les restes d’aquest edifici, s’hi va construir una casa de colònies, que va ser desmuntada l’any 2002 en el decurs de les obres de restauració dutes a terme per l’SPAL. La restauració va tenir dues etapes: la primera, de 1982 a 1988, i la segona, de 1996 a 2008. En totes dues es van fer excavacions arqueològiques, tant dels espais interiors com de l’entorn, per conèixer l’abast de les restes colgades dins del perímetre original del monestir. El 1983 es va recuperar l’espai de la cripta que estava ple de runa, es va restaurar el campanar dotant-lo d’una nova coberta i es va refer la teulada del temple. Entre els anys 1984 i 2008, a més de la recerca arqueològica, es van dur a terme els estudis històrics documentals i artístics que van ajudar a completar la història del monestir i també la seva dinàmica econòmica, a través de les edificacions de l’entorn com ara les basses i els molins.

El 1988 es va recuperar l’alçària interior original de les naus laterals de l’església en treure la subdivisió horitzontal del segle XVII. La segona fase d’obres (1996-2008) va permetre la recuperació del volum inicial de l’església per recuperar la contemplació de l’espai interior tal com era al segle XV, presidit per la tribuna-cripta de la nau central. També es van restaurar les ales del claustre que quedaven dempeus o en ruïnes. Així, amb la recuperació material i de l’espai arquitectònic, el monestir va recobrar la significació que havia assolit en el passat. 

El castell de Boixadors. Sant Pere Sallavinera

Oliba, com a bisbe de Vic, va emprendre la recuperació del límit occidental de la diòcesi —afectat per les ràtzies sarraïnes dels anys 985 i 1003—, on va promoure la construcció i reparació de castells, com ara els de Calaf, Tous, Montbui o Queralt. En aquest conjunt de castells de frontera s’inclou el castell de Boixadors. 

El conjunt del castell de Boixadors i de l’antiga església parroquial de Sant Pere està encimbellat al capdamunt d’un turó, al nord del terme municipal de Sant Pere Sallavinera, a la comarca de l’Anoia. Està documentat l’any 1014 i formava part de la xarxa de torres de frontera de les terres altes de l’Anoia pels volts de l’any 1000. D’aquesta època deuen datar la torre mestra (l’element més representatiu del castell), algunes estructures de l’entorn i l’església de Sant Pere, un temple erigit segons els cànons del primer art romànic. Entre els segles XIV i XVIII, el recinte va esdevenir un veritable castell, amb un perímetre defensat per muralles i amb diferents dependències residencials i de servei.

El castell va ser declarat monument històric l’any 1949, en virtut del decret de protecció de castells espanyols aprovat aleshores. El setembre de 1971, els seus propietaris van cedir-lo a l’Ajuntament de Sant Pere Sallavinera amb la condició que es fes càrrec de la restauració i li donés ús. Llavors el consistori va sol·licitar ajuda a la Diputació de Barcelona, que va actuar sobre el conjunt per mitjà del Servei de Monuments (actual SPAL) en diferents fases de restauració, entre els anys 1971 i 2019. Aquestes intervencions han permès la recuperació del recinte fortificat i de les estructures de l’interior a fi d’evitar-ne la degradació i fer-lo comprensible i visitable.

La darrera actuació, efectuada el 2019, ha consistit en l’adequació dels accessos públics a la sala principal i a la torre de llevant, i el desmuntatge del tancament reixat perimetral que havia protegit el monument durant els últims vint anys.