Una experiència artística de cinema d’autor

Cineclub oferirà aquest diumenge una sessió molt especial amb la projecció d’Íñigo, que anirà complementada amb un col·loqui en què intervindran el seu director, Imanol Rayo, i el teòleg Xavier Melloni.

Ignasi de Loiola (1491-1556) no ha inspirat una filmografia gaire prolífica, malgrat sigui paradoxalment una figura gegantina. El capitán de Loyola (1948), una producció espanyola, i Ignacio de Loyola (2016), una producció filipina que es va poder veure a Manresa, són dos títols poc memorables que s’han apropat a aquesta personalitat transcendental. Molt més interès té un nou retrat, Iñigo, que es demarca sortosament de totes les convencions del cinema històric i biogràfic. El tercer llargmetratge del realitzador navarrès es concentra en un episodi fonamental en la trajectòria apassionant i paradigmàtica d’Ignasi de Loiola, quan després de ser ferit en una batalla a Pamplona, el 1521, emprèn una transformació personal extrema que el conduirà a abandonar la seva vida materialista anterior, en què era militar i noble, i a abraçar íntegrament l’espiritualitat més exigent. Rayo, que ja ha va exhibir la seva predilecció pel cinema introspectiu en la seva filmografia anterior (la seva destacable opera prima, Bi Anai, filmada 2011), ha assumit un desafiament creatiu tan audaç com coherent. Una proposta independent, rodada en només dos dies i amb un pressupost ínfim, que copsa la metamorfosi interior del protagonista amb una posada en escena que es decanta pel despullament expressiu més radical: no hi ha diàlegs ni música (només sentirem els sons de la natura), i l’únic actor (Javier Godino) que apareix a la pantalla defuig una interpretació ortodoxa i esdevé intencionadament només un model (Imanol va escollir-lo per la seva similitut física amb el personatge que havia d’encarnar). L’atrevit cineasta reconeix la influència de l’escola pictòrica flamenca a l’hora de sustentar la seva creació en trenta plans fixos, tan llargs com evocadors. Estem davant d’una insòlita i suggeridora mostra d’un cinema espiritual que cerca que l’espectador resti atrapat en el mateix temps interior que va viure el seu protagonista fa cinc-cents anys. Una experiència artística, tan inclassificable com absorbent, que s’aparta diametralment del cinema d’autor imperant.