Si va a Los Angeles a fer un reportatge, Helena Villar (l’Hospitalet de Llobregat, 1985) no plantarà el micròfon davant de celebritats en la catifa vermella de la gala dels Oscars. Està convençuda que per retratar millor la ciutat de les estrelles s’ha de desplaçar a barris com el de Skid Row, on hi ha milers de sensesostre malvivint en una precarietat extrema i que Nacions Unides compara amb un camp de refugiats. Villar, corresponsal a Washington del canal de televisió Russia Today, acaba de publicar el llibre Esclavos Unidos, on descriu l’altra cara del somni americà com un Monopoly macabre en què la banca s’ho queda tot.

Comença el llibre parlant de la covid i com l’epidèmia ha destapat un sistema polític i econòmic injust als Estats Units.

Sí, però vaig començar el llibre abans del coronavirus. Un cop esclata la pandèmia hi ha una sèrie de noticies tràgiques que em van servir per escriure la introducció i desemmascarar des del principi els errors sistèmics del neoliberalisme salvatge, tant en l’àmbit sanitari com polític i de competició entre territoris. També per treure a la llum la gran precarietat laboral i econòmica que hi ha.  

En el llibre parla, per exemple, de ciutadans dels Estats Units que venen la seva sang per tenir uns ingressos, i de gent que ingereix fàrmacs per a animals perquè no té accés a medicament per a humans. Situacions molt esperpèntiques. 

El llibre parteix d’una europea que arriba als Estats Units i comprova que la imatge que ens venen del país és totalment diferent a la realitat de milions d’estatunidencs. Jo mateixa he fet reportatges dels temes que hi tracto, i haig de confessar que no m’ha costat gens trobar testimonis perquè són habituals. El tema de la sang va ser un dels primers que vaig fer perquè em va impactar, ja que a Espanya la gent no comercialitza la seva sang. Si indaguem una mica veiem que aquí, fins i tot, ens en beneficiem perquè la farmacèutica catalana Grifols en compra als Estats Units. No només hi ha pobres venent sang a centres de donació sinó també molts universitaris, ja que n’hi ha que tenen deutes per pagar els estudis, i així arriben a final de mes. 

També hi parla de l’urbanisme i com les desigualtats serveixen per planificar el creixement de les ciutats. Com pot ser?

L’urbanisme i les infraestructures als Estats Units són els elements més servils per crear segregació. La meitat de la població dels Estats Units no té accés al transport públic, i això que podria servir per reduir la desigualtat i així tothom podria desplaçar-se i anar a la feina amb igualtat d’oportunitats independentment del barri on viu cadascú. 

La pregunta, després de llegir el llibre i de constatar les desigualtats, és per què la gent no es revela contra les perversions del sistema?

Els Estats Units viu en una constant explosió social, però s’apaivaga de diverses formes. Per què és un país tan violent? Els Estats Units és el país industrialitzat i avançat més violent del món i tens 20 cops més de possibilitats de morir per una arma que a altres països industrialitzats. Aquesta violència es genera en base a la pobresa i a les tensions socials que crea el sistema, tot i que també hi ha la polèmica històrica de la tinença d’armes de foc. 

Quan hi ha eleccions americanes veiem el mapa del país dividit en dos colors, però en realitat hi ha més escletxes. 

El problema del sistema polític dels Estats Units és que el bipartidisme està completament blindat, i no és com el parlamentarisme europeu. És molt difícil sortir d’un establishment que en el fons està al servei del sistema. El fenomen Trump s’explica com a reacció populista a un sistema que fa dècades que empobreix la població i crea una frustració enorme que va derivar en el suport a Trump.

Per què la frustració es vehicula cap al populisme de dretes en comptes de partits que puguin mirar més cap a la socialdemocràcia?

És pràcticament impossible que el descontentament es vehiculi per l’esquerra. Històricament l’anticomunisme ha pretès acabar amb els moviments d’esquerres, però quan sorgeixen figures com la del senador de Vermont Bernie Sanders sempre passa el mateix, tota la il·lusió generada per una figura s’acaba canalitzant dins del Partit Demòcrata i la dilueix. A la congressista demòcrata Alexandria Ocasio-Cortez [vinculada a l’ala més progressista del partit] en realitat no li deixen fer res.

Tot i el sistema que descriu, tothom se sent patriota. Per què?

Hi ha moltes explicacions i dedico un capítol del llibre al tema. Hi parlo del patriotisme de la gent pobre, i cito una obra anomenada Broke and Patriotic, de Francesco Duina, en què l’autor es pregunta com pot ser que els sensesostre tinguin una bandera dels Estats Units i se sentin orgullosos de formar-ne part. Hi ha molts factors que ho expliquen, i el principal és que els inculquen que els Estats Units és la nació més poderosa del món i tot és possible. I si no has triomfat a la vida és culpa teva. 

Europa està blindada?

No, i el llibre és un toc d’alerta. Si seguim segons quines tendències acabarem igual. N’hi ha qui li pot interessar i enriquir-se, però la classe treballadora no hauria de sentir-se’n atreta, així que és un avís de les conseqüències d’apostar per segons quins sistemes. A Europa tenim una tradició històrica de lluita social i unes lleis laborals adquirides i, per tant, partim de diferents paradigmes i dinàmiques socials. Però això no vol dir que no canviem i, al final, el problema és que Europa mira massa als Estats Units i hauria de mirar-se més a ella mateixa. 

Li ha comportat problemes exercir de periodista a Washington per a Russia Today, a qui acusen de titella del Kremlin? 

Els periodistes de RT America han d’elaborar una llista cada setmana dels seus contactes i l’envien al Departament de Justícia dels Estats Units. Jo no ho haig de fer perquè estic contractada per RT en Espanyol. Però ens van treure les acreditacions al Congrés i ja em puc oblidar d’entrevistar polítics rellevants. Però no només ens passa a nosaltres sinó a mitjans com Al Jazeera i CGTN. Jo faig periodisme pur i dur, i RT em permet fer un periodisme que no podria fer en altres llocs. I he treballat a força mitjans. En democràcia totes les veus comunicatives s’han de poder expressar.