"Com en la Inquisició, ara hi ha forces ocultes que determinen de què es pot parlar i de què no"

L’estiu vinent es compliran 500 anys de la mort del lingüista i humanista Antonio de Nebrija (1444-1522), qui va passar a la història popular com a inventor de la primera gramàtica castellana i pioner en la reivindicació dels drets d’autor. Per commemorar l’efemèride, el dibuixant argentí resident a Barcelona Agustín Comotto (Buenos Aires, 1968) ha publicat Nebrija (Nórdica) una biografia en format còmic que recorre els moments clau en la vida d’una figura tan complexa com desconeguda pel gran públic.

Abans que res, com hem d’anomenar el seu protagonista, Antonio de Nebrija o De Lebrija?

Jo en diria Nebrija, que és com ha quedat registrat al segle XX. De totes maneres, el seu poble era Lebrija i a la seva època ell signava Lebrixa. A més, ell escrivia Antonius perquè llatinitzava el seu nom.

Com definiria el personatge?

Com a personatge del còmic és una representació a la península de l’esperit humanista que ve d’Itàlia. És aquella figura que toca totes les disciplines guiada per la seva curiositat, com Miquel Àngel o Leonardo da Vinci. Des d’un punt de vista històric, era un gramàtic en una època molt convulsa, una persona curiosa que es qüestionava coses en una època en què era perillós fer-ho. També va redefinir els drets d’autor i la relació amb la impremta. Va fer llibres molt comercials i els va vendre molt bé.

D’on neix la idea d’endinsar-se en un projecte així?

La Universitat Nebrija es va posar en contacte amb l’editorial, que va posar sobre la taula el nom de diversos autors i van apostar per mi. A partir d’aquí, vaig parlar amb la universitat per conèixer els seus interessos, exposar-los els meus i trobar un punt en què coincidíssim. Vam treballar d’una manera similar a com es pactava, per exemple, el cel d’una catedral a l’època de Nebrija. Quan treballes amb uns espais de poder, com és una universitat, encara es pacten les coses d’una manera molt similar a com es feia llavors.

Coneixia la figura, però?

No en sabia pràcticament res excepte el que vaig estudiar a l’escola. A mi, però, m’interessa la història i tinc diversos treballs en aquesta línia, publicats i no publicats, i especialment m’interessa el Renaixement italià. Aquest corrent a Espanya quasi s’hi va viure de passada ja que s’hi va desenvolupar unes de les esglésies més ortodoxes del món, que feia molt difícil un pensament que no fos religiós a ultrança.

Una de les seves obres més destacades és la biografia en còmic de l’anarquista Simón Radowitzky. Hi ha algun paral·lelisme entre aquest personatge i Nebrija?

El discurs de Nebrija, en la meva visió, planteja consignes properes a l’anarquisme més primigeni com la importància, el pes i el valor de la paraula. A més, en el cas de Radowitzky els conceptes de justícia i injustícia són constants en la narració, i això també apareix en el llibre de Nebrija.

Tot i així, d’un còmic a l’altre veiem un tractament de la imatge i el color molt diferents.

En el cas de Radowitzky vaig treballar en blanc, negre i vermell, per la relació que tenen amb l’anarquisme. Vaig fer un tractament del color condicionat per treballar amb aquarel·les per a intentar acostar a les tonalitats de les fotos antigues que tots tenim a casa. En el cas de Nebrija, he treballat el color de manera digital i volia dur al lector la temperatura de color dels petits pobles medievals d’Espanya i França. Volia viatjar amb el lector a aquesta època i destacar l’aspecte tecnològic, ja que en el llibre hi surten caravel·les, impremtes, paper, ...

Quines llicències s’ha donat en la seva visió del lingüista i el seu temps?

Al mirar 500 anys enrere, les fonts són molt opaques. Hi ha llicències, com per exemple que he modificat algunes dates per lligar millor la història que volia explicar. És el cas del desplaçament de la torre de Bolonya, que en realitat va ser uns 40 anys abans de l’estada de Nebrija, però jo volia que el personatge quedés colpit per la tecnologia renaixentista i m’anava bé. Tot el recorregut vital de Nebrija, però, és real.

Els valors del personatge són vigents?

Vivim en una època en què l’assalt final és el del llenguatge. En el còmic s’hi explica un cas molt concret del que feia la Inquisició espanyola, ja que veiem com un dels personatges l'acusen de ‘voler dir el que no convé’. Això té una vigència extraordinària amb el que passa actualment, on hi ha forces ocultes que determinen de què es pot parlar en públic, de què no i com.

Vostè té una obra extensa en la il·lustració infantil tot i que amb un estil molt diferent al que usa per als adults.

Jo vinc d’un país com l’Argentina on la gent té diversos estils gràfics i aprens a dibuixar de maneres molt diferents, segurament per una qüestió purament econòmica. És a dir, si pots dibuixar d’una manera i d’una altra, segurament trobaràs feina més fàcilment que si només tens un estil molt tancat. Jo vaig dibuixar còmics fins que vaig tenir una crisi de cansament del gènere i vaig apostar per una via més expressiva com la del dibuix infantil fins que al cap d’uns anys vaig tornar al còmic amb el Salomon Radowitzky, que va funcionar molt bé.