Roser Fluvià: Una heroïna de la Resistència que va sobreviure a Ravensbrück

«A totes aquelles dones que, d’una manera discreta i anònima, van lluitar contra el nazisme».Aquesta és la dedicatòria que obre el llibre Roser Fluvià. Una pradenca a Ravensbrück, que signen la periodista Anna Gorchs Font i la historiadora Roser Reixach Brià, les responsables de rescatar de l’oblit el nom i la història d’una catalana que va formar part de la resistència francesa contra els nazis (xarxa Alibí-Maurice, amb grau de subtinent: combinava la tasca de guia amb l’allotjament d’evadits); que va sobreviure quasi un any a Ravensbrück; i que va rebre les més elevades distincions per haver contribuït a la victòria dels aliats i a posar fi a la barbàrie nazi (com la Legió d’Honor, la màxima que atorga el govern francès o la Medalla de la Llibertat, dels Estats Unists). Una heroïna de la qual ningú, fins ara, en sabia res i oblidada durant prop de 80 anys.

Roser Fluvià i Roser Fàbregas

El nom de Roser Fluvià els va aparèixer a Gorchs i Reixach després d’anys de «fer recerca sobre la Guerra Civil» i d’haver presentat el llibre que signen ambdues on s’inclouen els noms dels tres deportats del poble. Dos anys més tard, el 2021 i, per casualitat, Gorchs va trobar en la pàgina del Memorial Democràtic el nom de Roser Fluvià com a pradenca supervivent de Ravensbrück: «No l’havíem sentit mai, ningú no ens n’havia parlat». Reixach, «una enciclopèdia dels cognoms de Prats», diu Gorchs, li va dir que Fluvià no era un cognom usual del poble. I no ho era. Era el cognom de casada de la protagonista d’aquesta història, que va contraure matrimoni el 2 de febrer del 1923 a Prats, amb Josep Fluvià, de nacionalitat francesa. La Roser havia nascut a Prats el 8 d’octubre del 1900. Gorchs i Reixach van començar a tibar del fil. El pare d’ella, Ramon Fàbregas Parés, «havia estat un dels pradencs represaliats pel franquisme».

A la pagina de l’Amical de Ravensbrück van trobar una altra «pista» que les va portar fins a la Catalunya Nord. Reixach, amb coneixences en aquesta zona, va enviar un munt de correus. El Casal Català de Perpinyà els va adreçar a Jaume Pol, nascut a Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir), d’on era originari el marit de Fluvià; i Pol els va posar en contacte amb a Jean-Pierre Saqué, el «desllorigador de tot». El pare de Saqué havia estat amic íntim del fill petit de Roser Fluvià, l’Enric Fluvià (nascut el 1931), que actualment viu a Perpinyà, on va morir la seva mare, el 1983. I aquí, la periodista i la historiadora, que van continuar la recerca documental, van començar a fer encaixar les peces del trencaclosques per reconstruir la història d’aquesta desconeguda pradenca: «Trobar el seu fill va ser la clau».

La protagonista

Roser Fluvià, nascuda Roser Fàbregas Vilà el 1900 a Prats de Lluçanès. Tenia dues germanes. Va anar a viure a Sant Llorenç de Cerdans, d’on era el seu marit, abans de la Guerra Civil Espanyola. Van tenir dos fills, el Josep i l’Enric. A la dècada dels 50 va visitar les seves germanes a Prats. Va morir a Perpinyà el 1983. El seu fill Enric (nascut 1931) ha estat la clau de volta de tota la recerca de les autores.

Sorpresa i alegria

«L’Enric, el seu fill, es va sorprendre i alegrar al mateix temps de la nostra trucada perquè mai ningú no li havia demanat per la seva mare», apunta Gorchs. «I ell sabia la seva història perquè l’havia viscut. Hem trobat documents que corroboren tot el que va fer Roser Fluvià però ell ho va viure en primera persona i són fets que marquen una vida», subratlla Reixach. La Roser Fluvià i el seu marit, ja amb els dos fills, el Josep i l’Enric, van marxar a viure a Sant Llorenç de Cerdans abans de la Guerra Civil espanyola: «Ja n’éren veïns el 1934». 

A partir del gener del 1939, van començar a arribar riuades de refugiats espanyols al poble del Vallespir i la família Fluvià els va obrir casa seva. Entre els qui van mantenir relació hi havia «Manuel Vall de Gomis, Jaume Sabater i Jaume Cornudella, vinculats al Front Nacional de Catalunya (FNC)». Una coneixença, apunten les autores, que derivaria després, en la participació de Fluvià en la Resistència.

Distincions per la seva tasca a la Resistència

Roser Fluvià va ser membre destacada d'una xarxa de la Resistència francesa que passava clandestinament persones i documentació a través dels Pirineus. Hi començar a treballar l’agost del 1940, a la xarxa Alibí. Per la seva tasca, va rebre reconeixements de tots els governs aliats. El llibre d'Anna Gorchs i Roser Reixach recull els diplomes, medalles i certificats que així ho demostren, com l’atestat de reconeixement del general francès Noetinger, a qui va amagar a casa seva; el diploma signat per Eisenhower; la condecoració amb la Legió d’Honor que va rebre al seu domicili de Perpinyà, el 1975 i el diploma acreditatiu. Prats de Lluçanès li va retre homenatge el 30 d’abril del 2022 amb la inauguració d'un plafó informatiu al costat de la que havia estat casa seva. Hi va assistir la seva neta Gisela, que va llegir una emotiva carta del seu pare Enric Fluvià. En canvi, a Sant Llorenç de Cerdans, on va viure gran part de la seva vida i on va desenvolupar tota la tasca de resistència durant la Segona Guerra Mundial, mai no se li ha reconegut res. Ni el consistori ha respost a les autores de la recerca.

El pes del silenci

«L’Enric Fluvià ens va dir que la seva mare, un cop va tornar de Ravensbrück, els va explicar el que li havia passat i el que li havien fet però va assegurar que mai més en tornaria a parlar. I així va ser». De fet, expliquen les autores de la recerca, «només hem trobat una entrevista enregistrada a Roser Fluvià, feta els anys 80, en francès, a l’arxiu de Palafrugell». En ella, per exemple, justifica la seva participació a la Resistència («Jaume Sabater la va anar a buscar»), per la repressió franquista i, com els va explicar el seu fill, «per venjar el càstig al seu pare». Gorchs i Reixach s’han plantejant el perquè del silenci: «Si era autoimposat per continuar endavant... no ho sabem del cert. No hem trobat ningú a Prats que sabés de la participació de Fluvià a la Resistència i la seva posterior deportació a Ravenbrück, ni sabem si la seva família [pares i les dues germanes] en van tenir coneixement». El seu propi fill «no n’havia parlat fins que el vam anar a buscar». I encara més. L’Enric Fluvià tampoc no li havia explicat res a la seva filla, Gisela, la neta de la pradenca, «fins que nosaltres vam començar la recerca». Hi ha moltes més Roser Fluvià per rescatar? Segons les autores de la recerca és probable però el pas del temps és inexorable; la peculiaritat de la catalana és que ja vivia a França abans de la guerra civil i estava integrada en la societat francesa.

Madame Fluvià i el duc de Kent

Roser Fluvià va començar a treballar a la Resistència l’agost del 1940, a la xarxa Alibí, que es va fusionar amb la Maurice, el 1944. Eren, diu Reixach, «organitzacions militars». La pradenca, Madame Fluvià, actuava «com agent d’enllaç i allotjant persones a casa seva, un pis molt petit», diu Reixach, «per ajudar-les a travessar la frontera». Habitualment no se sabia a qui donaven aixopluc per evitar delacions. «Ella feia de modista i això la cobria perquè per casa seva sempre entrava i sortia gent». Com van saber després, entre les persones que van passar per la casa de Fluvià, la Villa Belle Vue, hi havia el general francès Noetinger («amb qui l’Enric recordava haver compartit llit») i el duc de Kent, el quart fill del rei Jordi V i «tiet de la reina Isabel II. L’Enric Fluvià explica que la seva mare va rebre una invitació per a a coronació d’Isabel II, a la qual no va assistir».

El diumenge 12 de setembre del 1943, Roser Fluvià va ser detinguda per la Gestapo: L’havien delatat. La pradenca, expliquen en el llibre, «havia estat en el punt de mira de la guàrdia civil espanyola, que la considerava una peça clau de la xarxa». Fluvià va entrar a la presó de la Ciutadella de Perpinyà el dia 13 i en va sortir el 20 de març del 1944. La van torturar. Després, passaria per la presó de Sant Miquel de Tolosa de Llenguadoc i el 31 de juliol del 1944 entraria a Ravensbrück. Com expliquen Gorchs i Reixach i l’Enric al llibre, ell tenia 12 anys el 12 de setembre del 1943, quan van detenir a la seva mare. «I es va quedar sol perquè el pare i el germà, l’endemà, es van presentar a la comandància per respondre per la mare. Les SS van precintar la casa i l’Enric va viure uns quants mesos sol, del que li donava la gent, fins que el pare i el germà van tornar. Però de la mare no en van saber res fins que la van alliberar», quasi dos anys més tard.

Ravensbrück: del 31 de juliol de 1944 al 4 d'abril de 1945

La pradenca va ser detinguda per la Gestapo el 12 de setembre del 1943. No va tornar a casa fins l’abril del 1945. Fluvià va entrar a la presó de la Ciutadella de Perpinyà el dia 13 i en va sortir el 20 de març del 1944. La van torturar. Després, passaria per la presó de Sant Miquel de Tolosa de Llenguadoc i el 31 de juliol del 1944 entraria a Ravensbrück. A la imatge, la xapa amb el número identificatiu de Roser Fluvià: el 49672. A la pradenca la van destinar al Bloc 31. En va sortir el 4 d'abril del 1945 en el primer comboi d'alliberades del camp. Ella era apareix en les llistes de dones repatriades amb el número 274 de les 299 que van sortir de Ravensbrück: «No se sap en qui moment va ser inclosa. En tots els documents que es conserven d’aquests llistats apareix referenciada com a Rose Fludia».

Ravensbrück: 9 mesos

A Ravensbrück, Roser Fluvià, a qui el seu fill descriu de «resistent i creient», va passar a ser el número 49672 i hi va estar reclosa 9 mesos, al Bloc 31. Va fer, expliquen, treballs físics de gran duresa i també va servir de mà d’obra per la indústria armamentística nazi. Fluvià en va sortir en el primer comboi d’alliberades del camp amb 298 dones més, el 4 d’abril del 1945, a canvi d’un intercanvi de civils alemanys. «Van travessar Alemanya, Suïssa i van arribar a França. La família va rebre un telegrama el 14 d’abril anunciant la seva arribada. És quan van saber que estava viva». No pesava més de 30 quilos, recorda el seu fill. Començava un llarg procés de recuperació i un llarg procés burocràtic fins arribar als reconeixements dels governs aliats. És una història «de pel·lícula». Però dolorosament real.

El llibre

• Roser Fluvià. Una pradenca a Ravensbrück
• Autores: Anna Gorchs Font i Roser Reixach Brià
• Ajuntament de Prats. 169 Pàgines. 19 euros