Canten en català, fan punk i en un any han fet tres gires europees de més de quaranta concerts i una nord-americana de deu on han compartit escenari amb grups referencials com Bad Religion, Adicts i The Toy Dolls. Amb ritmes melòdics i lletres reflexives, els tarragonins Adri Bertran (guitarra i veu), Quim Mas (guitarra), Javi Dorado (baix) i Marc Anguela (bateria) presenten demà a la Stroika el seu últim disc, Pare nostre que esteu a l'infern, editat a l'Estat espanyol (HFMN Records/B Core), a Europa (Contra) i als Estats Units (Pirate Press). Tenen èxit sense voler-ho però ells només busquen «passar-nos-ho bé».
Banda revelació, banda capdavantera del punk català... Com porten les etiquetes?
No som al capdavant de ningú. Trobem que ens presten molta atenció a nosaltres. La nostra missió no és eclipsar ningú.
Això lligaria amb una de les frases de la cançó del disc Caiguda lliure
És fantàstic que les coses surtin bé, però sempre hi ha sacrifici al dar-rere. La part bona és l'emoció que tenim a l'escenari, poder fer música.
Sense expectatives?
L'expectativa és continuar mentre tinguem corda, que esperem que sigui densa i forta. Continuar sempre i quan el que fem tingui un significat. No hi ha més pretensions. De fet, no teníem previst que ens escoltés tanta gent.
Però sembla que en l'escena del punk no està ben vist tenir èxit. A Ullals de llet
Sí, però és també una crítica a la censura. No agradem als punks més puristes però nosaltres no volem entrar en qui és el més punk de tots.
Apadrinats per The Adicts...
No ens volem ni comparar! Ha estat un gran honor però són realitats diferents. Molt pocs arribaran on van arribar aquestes bandes.
Contra què escup el punk?
El punk-rock qüestiona les problemàtiques socials i entenem que això també és política, però nosaltres som un grup de música i no una banda de donar consignes.
