Se'n va armar una de grossa

Policrònia acabava de parir el nadó més refí que hi havia en aquell reialme i, acostant-se al bressol, li va dir:

-Jordi, reiet meu, ningú pot dubtar en mirar-te que jo desitjava una nena. La teva pell de porcellana i la teva finor ho diuen tot.

Quan va entrar el seu home a l´habitació, un militar amb molta reputació, va dir:

-Què era aquest xiuxiueig? Potser ja li parles. No veus que no entén res, dona? No perdis el temps.

I ella, amb la mirada brillant, va tornar a mirar cap al bressol mentre pensava que no només seria fi per fora sinó que ella li donaria la suavitat per dins que no tenien els homes d´aquella època. Ja n´estava farta de guerres, de sang, de ferides i de morts. L´educaria per l´amor.

Al cap de molt temps, en Jordi va viatjar per mig món i quan va tornar d´un dels seus viatges, l´acompanyava una persona molt especial: una princesa.

-Una princesa? Que t´has tornat boig?- va cridar el seu pare.

La Policrònia va poder veure en els ulls de la noia l´estimació cap al seu fill. Se´n va alegrar i no se´n va estranyar gens: el Jordi era un as en les frases d´amor.

-Mare, tu m´has ensenyat com s´ha de viure.

I la Policrònia, tota orgullosa, es van endinsar a la cuina, tot pensant: "Me n´he sortit. Ja n´estava farta d´espases, d´escuts, de cuirasses... Tanmateix, potser sí que l´hem feta grossa. No som pas de la família reial. Ja veurem com s´acaba aquesta història."