Un pas endavant

Són les nou del matí. M´aixeco del llit amb mal de cap. No és un dia qualsevol, és 23 d´abril: Diada de Sant Jordi. Avui fa 30 anys que em vaig casar amb el Carles. És el dia més encertat per deixar el passat enrere i fer un pas endavant. Estic convençuda que aquest dia, tard o d´hora, havia d´arribar. He hagut de prendre una decisió difícil que m´ha costat molt.

La mare ja m´ho deia que era massa jove i que m´esperés uns anys a casar-me, però no li vaig fer cas. Quanta raó tenia. Com la trobo a faltar, fa tants anys que no hi és. Érem molt joves, sobretot jo que acabava de fer els 19 anys. Poc temps després de casar-nos, van arribar els meus, els nostres dos fills. Ells ja fan la seva vida. Per desgràcia, el nostre matrimoni no ha sigut mai com jo m´esperava, sinó tot al contrari. Quantes coses podria explicar d´ell que m´han dolgut i he callat. I jo sempre amb el somriure als llavis com una ximpleta, aguantant i aguantant per por.

Ell i jo no ens estimem i no cal enganyar-nos. Això s´ha acabat. M´és igual el què pensin els altres. Uns diran que estic boja, altres diran que sóc valenta i que per primer cop a la vida he fet el que desitjava fer. Necessito estar sola, sense el Carles. Vull ser lliure i refer la meva vida. Necessito un canvi d´aires. Crec que ja és hora i que ja em toca fer-ho. Sento la porta. Arriba algú! És el Carles que torna del bar. No sé com dir-li, però li he de dir. Si fa 30 anys començava una nova etapa de la meva vida, ben aviat en començarà una altra. Fins sempre, Carles.