El Tymur té 9 mesos. Rialler, li estan sortint les dents. Això li causa molèsties i deixa dormir poc als seus pares, Serhii i Bohdana Shevchenko, de 27 i 25 anys. Són ucraïnesos. Van fugir de la guerra i fa un mes i mig que viuen amb la família Huerta-Vers, a Pineda de Bages, que els va acollir. «Tots els dies et donen les gràcies» expliquen Isaac Huerta i Elena Vers, que viuen amb els seus tres fills, la Laia, la Jana i el Tinu. «I no ens han d’agrair res. Anem a formar un equip, a fer pinya i a tirar endavant entre tots. Els ajudarem al màxim perquè tornin a ser independents». A casa dels Huerta-Vers en algun moment van arribar a ser sis ucraïnesos. Van buscar cases i pisos per acollir-los, alguns de familiars seus, perquè ni hi cabien ni logísticament no es podia sostenir.
Huerta i Vers sempre han estat implicats en causes solidàries i socials. També amb la Fundació Santa Clara de sor Lucía. «L’Elena encomana entusiasme», diu Huerta. I ella recorda que quan va esclatar la guerra «li vaig dir a l’Isaac que m’havia apuntat com a família acollidora. I ell em va contestar que també ho havia fet». Aquí va començar la voràgine i tot d’aventures.
La primera just una setmana després que comencés la guerra. Els hi van demanar ajuda per rebre un matrimoni amb els seus quatre fills que havien sortit amb cotxe d’Ucraïna i que havien creuat tota Europa. Van aconseguir una casa a Sant Salvador de Guardiola. «Hi ha gent que és encantadora», afirma Huerta. El primer contacte amb la família ucraïnesa el van tenir quan van arribar. Era al vespre. Vers explica emocionada que té gravada la imatge del pare: «et mirava i, sense dir res, deia tant». «Els seus ulls deien que havia aconseguit que la seva família estigués segura». I Huerta recorda que en moments com aquests «pots ser la persones més agradable i empàtica del món, i tenir afecte... però només ho pots transmetre amb una abraçada».
Paral·lelament continuaven les tasques de solidaritat i mantenien cert contacte amb la família Shevchenko, que quan va esclatar la guerra vivia a Rússia per motius laborals. L’Isaac i el Serhii treballaven per la mateixa empresa. Una multinacional del sector ramader. «Sabíem que existíem, però no teníem una relació directe. Jo tinc companys a Rússia i a Ucraïna, i quan va esclatar la guerra envies mails dient que esperes que tot vagi bé i si fa falta alguna cosa. Em van dir que hi havia un company que probablement hauria de fugir. I vam oferir casa».
El 8 de març, després d’un veritable periple per sortir de Rússia, van arribar a Barcelona. I de Barcelona a Sant Fruitós. Pràcticament sense res. «Havien construït el seu món i de cop i volta es van quedar sense res».
Segons expliquen Huerta i Vers, tan o més important que oferir una casa és acompanyar-los en l’adaptació. «El més complicat al principi mentalment i psicològicament és fer que sentin com a casa seva. Ells tota l’estona deien que no volien res, que no volien molestar, que tot els hi estava bé». Huerta recorda que un dia Shevchenko «es va desmuntar. Em va tornar a dir que no ens podíem imaginar com n’estaven d’agraïts. Jo li vaig contestar que era jo qui li havia d’estar agraït perquè tenim tres fills, i tu saps els valors que els transmetem fent això?». La Jana respon: «Tot és de tots». El que més li agrada, continua la Jana, són els sopars, que és quan es reuneixen tots al voltant de la taula. Ha après frases i algunes paraules en ucraïnès, una forma de compartir i de fer sentir bé a tothom. Es fa especialment amb la germana de la Dana, Myroslava Serhiienko, de 12 anys, que va poder sortir de Kíiv via Romania juntament amb el seu pare, Serhii Serhiienko, de 59, i que estan establerts a Santpedor.
Vers i Huerta comenten que hi ha una xarxa de solidaritat. «Sol no vas enlloc. Hi ha gent que pensa que no fa res i fa molt». Opinen que per logística o temes econòmics no tothom pot acollir una família a casa, però que s’ha creat una xarxa de col·laboració i solidaritat que no ha para de moure’s. «La gent vol ajudar» en la mesura de les seves possibilitats. Al Serhii el barber que li va tallar el cabell quan va arribar no li va voler cobrar, i el carnisser de la botiga del barri de la família els hi va oferir una fideuà de franc per a tots. I hi ha qui s’ha ofert a fer de cangur al Tymur mentre els pares aprenen castellà. L’ajuda és recíproca. El Serhii va tres cops a la setmana a col·laborar amb la Fundació Santa Clara. «Considera que també ha d’ajudar». Fa poc que ha aconseguit els papers i espera poder treballar aviat a la multinacional on era fins ara.
Enmig de la conversa intervé la Dana. «Ens sentim part de la família». I rebla: «tinc un nou pare i una nova mare», l’Issac i l’Elena. «I nous germans», la Laia, la Jana i el Tinu.
Atrapats a Rússia
6 de març. Aeroport de Moscou. Control de passaports. «Tinc dos ucraïnesos aquí. Què he de fer amb ells?», pregunta per telèfon una funcionària. De seguida apareix la policia. És l’escena que es van trobar Serhii i Bohdana Shevchenko quan després d’un llarg periple, molts quilòmetres a sobre, diners gastats per no res i amb un nen de pocs mesos als braços, el Tymur, es disposaven a intentar sortir de Rússia. L’esclat de la guerra els va enxampar a Rússia, a prop de la frontera amb Ucraïna, on ell treballava en una multinacional del sector de la ramaderia. «Era impensable que anés a passar».
Serhii Shevchenko explica que el 24 de febrer a la matinada el va despertar un fort soroll. «Vaig sortir al carrer i per damunt del meu cap van passar almenys 10 míssils» en direcció Ucraïna. «Un d’ells va esclatar no massa lluny. Suposo que contra una defensa antiaèria». Va tornar a casa ja amb el pensament de marxar. Primer per allunyar-se de la frontera davant el temor que hi arribés el conflicte, i també perquè «tenia la sensació que estava donant suport indirecte a la guerra». Paral·lelament va començar el neguit per la família i els amics.
El cas és que eren dos ucraïnesos, amb passaport ucraïnès, atrapats a Rússia, un país on criticar la invasió pot arribar a suposar 15 anys de presó. Per això van decidir no escriure més a xarxes socials i esborrar tots els comptes i missatges que hi tenien. Van començar a mirar opcions per sortir del país. «Semblava impossible. Era un fortí». Van rumiar anar cap Kazakhstan. Res. Van anar a Sant Petersburg per intentar arribar a Finlàndia. No va ser possible. Van fer un primer intent per anar a Turquia. Tampoc. Fins que finalment van trobar uns bitllets per volar de Moscou a Istambul.
«Vem demanar als nostres amics i familiars que no ens escrivissin fins que no els diguéssim res. Era un moment molt perillós». A l’aeroport de Moscou els hi van retenir els passaports i els van interrogar uns 15 minuts, que «van semblar hores». Fins que els van deixar embarcar. Pensen que gràcies al Tymur. «Ens vam sentir lliures i segurs». Dos dies més tard aterraven a Barcelona. Poc després arribaven de Kíiv el pare i la germana d’ella, aterrits per les bombes. I més tard un dels millors amics de Serhii amb la pelvis i un braç trencat quan va caure per un pont bombardejat amb el cotxe.
Abans d’acabar la conversa, Serhii insisteix per intervenir per darrera vegada: «no crec que sigui possible retornar el que heu fet per nosaltres». Abraçada. Ucraïnesos atrapats a Rússia quan va esclatar una guerra que era impensable que passés
