«Hem devaluat el mot compassió, que per mi és la passió compartida»

Què la va impulsar a recórrer 6.000 quilòmetres amb furgoneta per anar a recollir a la frontera amb Romania sis persones i portar-les a Manresa.

Nosaltres [la Fundació del Convent de Santa Clara, que dirigeix] tenim acollides des del 2016 dues famílies que ja van arribar fugint de la guerra al Donbass. Quan va començar la guerra d’ara, vam fer una pregària al convent i va venir moltíssima gent i l’endemà vaig convidar aquestes dues famílies perquè em vaig adonar que estaven molt angoixades, i elles ens van convidar a anar a la manifestació que es va fer a la tarda des de la Ben Plantada. I allà em va cridar molt l’atenció què suposa anar a una manifestació quan estàs defensant coses per als altres i l’angoixa que tenia aquesta gent. Tenien pares, fills, germans allà i la pregunta era: què podíem fer. Aquella setmana va venir el José Luis, un voluntari que em porta a tot arreu i que en aquell moment era a Extremadura, i, quan va arribar, vam començar a parlar de la guerra, em va dir si m’animava a anar-hi i va ser l’únic que em faltava per encendre la metxa. Li vaig dir: dona’m una setmana perquè m’ho pensi i parli amb les monges i el dia següent el vaig trucar i li vaig dir: escolta, demà sortim a les 6 del matí. Bàsicament, va ser això i, un cop vas allà, que arribes a la frontera, que portes unes famílies i veus el drama, jo dic que vaig quedar ferida de guerra i que hi tornaria...

I hi ha tornat tres cops més. Les primeres sis persones que van venir amb vostè -una mare amb dos fills, una amb un fill i una noia sola- es van instal·lar al convent de Santa Clara. On són ara?

La que va amb dos fills és en una casa a Sant Fruitós i la que té un fill, a la qual hem portat després una germana i una neboda, i la noia sola, en un pis que va llogar un grup de treballadors de CaixaBank. Dues ja han començat a treballar. Hem pogut fer papers immediatament i de les altres persones que hem anat portant, demà [el 14 d’abril] en baixen a Fira Barcelona 80 més per fer papers. Per tant, en tindrem 160 amb papers.

Un miracle, perquè no és fàcil...

Eugènia Gay, la delegada del Govern, em deia que tenen molt pocs policies nacionals a Catalunya i cadascun fa una persona en mitja hora. N’hi ha vint que ho fan simultàniament, però, és clar, estan arribant 500 persones diàriament a Catalunya i 300 s’estan quedant, per tant, està col·lapsat.

En el darrer viatge a Ucraïna va entrar al país. En un vídeo que va fer públic a posteriori hi explicava que va voler posar-se en la pell dels seus ciutadans. Hi ha qui es demanarà si calia. Què els diria?

Jo crec que una cosa és mirar les coses com a espectador i una altra és el tema de l’empatia. El poble ucraïnès és molt religiós i cada cop que sortíem amb els autobusos, quan em posava davant de la gent a parlar, vaig comprovar que els reconfortava. Jo no soc de parlar molt. Soc més d’acció, però entenc que per a ells el fet religiós és una tranquil·litat i pensava que la meva presència podia ser bona. Hi ha un mot que al meu entendre hem devaluat, que és la compassió, que per mi és la passió compartida. Per mi no hi ha empatia si no comparteixes la situació. N’hi ha que s’ho podran mirar de lluny, però jo vaig sentir que era el moment d’anar-hi. I això que no ho penses massa. De fet, no vaig avisar les monges que entraria a Ucraïna. No me’n penedeixo i ho tornaré a fer. Quan vaig entrar a l’hospital de campanya amb els ferits de guerra vaig veure que quan t’agafaven de la mà era com experimentar que estaven descansant. Vaig demanar si la família els podia visitar i em van dir que els ferits venien del front, però que les famílies eren de tota la resta del país i que no podien deixar Kíiv o Khàrkiv per anar a Lviv. Hi ha una soledat brutal. El que em feia pensar és que nosaltres podíem sortir d’allà, però que ells no podien. L’opció de vida que he fet és per estar disponible precisament per a aquestes coses.

En el vídeo hi diu que les persones que van conèixer els van demanar que expliquessin el que havien vist. El que veiem des d’aquí no és el que van veure allà?

Ens deien que eren conscients que cada dia es parlava menys de la guerra i no volien que ens oblidéssim del drama que estan vivint i, després, hi ha el fet que la duresa del que es veu quan ets allà no la transmeten els mitjans. Transmeten les imatges del que ha passat a Butxa, però l’impacte de quan els veus, això ho has d’explicar. Hi havia un noi de 19 anys que estava fent unes pràctiques al Ministeri d’Economia, hi va haver un atac i li van donar una arma. Mai no n’havia agafat una. Va estar al front i l’onada expansiva el va projectar. Anava amb crosses. Això és la guerra. I després hi ha el tema de quan estàs a la frontera i veus els homes que van a acompanyar les dones i fills i s’estan acomiadant, això és duríssim, i com que en aquesta part està prohibit fer fotos i et controlen, veus el pare plorant i que s’està acomiadant de la dona i dels fills, la dona que va endavant arrossegant els fills, els nens que es desesperen, el pare que queda allà. Això no ho veus a l’altra banda de la frontera.

Hi ha qui se sorprèn de massacres com la de Butxa però és que això és una guerra.

Al president de la fundació, el Gabriel Prat li explicava com m’havia impactat veure a la pantalla, quan estan operant, que es veu tot blanc i unes puntes negres que és la metralla i les tisores per treure-la, i ell em deia: tu pensa que les armes estan pensades per fer mal; no només per matar sinó per fer mal. Per altra banda, a la frontera em van cridar l’atenció dues coses: a tot arreu hi ha el [xef espanyol] José Andrés donant menjar, les ONG grans no les he vist enlloc i la majoria són ONG i voluntaris que van per lliure. Hem vist el pitjor de la humanitat i el millor. Els dies que vaig estar allà no vaig anar a cap restaurant. La gent et dona menjar. Hi havia una complicitat impressionant. Persones que no et coneixien de res i que et buscaven gent per portar a l’autobús. De fet, en el quart viatge vaig poder entrar a dins perquè en el primer vaig conèixer gent que m’ho va facilitar.

L’ha sorprès la generositat de la gent? En un altre vídeo fins es disculpava pel fet de demanar ajuda tant sovint.

In situ, m’ha sorprès veure la quantitat de gent que hi està deixant la pell perquè hi ha carpes i carpes i carpes. Impressionant. I, després hi ha el fet que nosaltres no portem la gent i la deixem, l’estem acompanyant. Poses un autobús i voluntaris per portar-los, els estem donant menjar perquè hi ha famílies que les han acollit, però nosaltres els estem donant el menjar, i has de pagar determinades coses. La gent s’està mobilitzant perquè és un moment d’emergència. Et quedes amb les mans buides i les tens plenes a cada moment per poder repartir.

I mentrestant, la plataforma d’aliments i els altres projectes de la fundació van funcionant. Alguna vegada té vertigen?

No tinc temps. De fet, havíem demanat a una advocada que ens fes una foto de tots els projectes i, quan va començar tot això i vam crear el projecte d’acollida de refugiats, la vam alliberar per a aquesta causa i al voltant d’ella hi tenim tot un grup de voluntaris que s’hi han sumat.

Des del seu punt de vista, el món millora o empitjora?

Ostres! Home, tenir una guerra oberta com la que tenim... Però, no puc generalitzar que el món empitjora. Tenim bojos que a nivell de societat ens hem de qüestionar que ens estiguin governant. Jo crec que el millor de la humanitat està emergint i que en les situacions complexes tothom queda retratat. En aquest conflicte m’adono de l’autenticitat de la gent. Per exemple, veig la postura del Papa Francesc, que per a mi és un referent, que s’està mullant, està demanant i políticament no té cap mena de complex a dir el que pensa i, per altra banda, tenim Kirill, el patriarca de Moscou, que està alimentant la guerra. I a occident hi ha molts caps, però no es posen d’acord i es renten les mans. I després sí que veig que anem a dos ritmes: un el de l’administració i l’altre el de la societat civil, que està molt més sensibilitzada que els governs.