Per una tasca a la qual estic vinculat, he hagut d'immergir-me en l'any 1900. Fer-ho m'ha permès ratificar que diverses qüestions que ara estem vivint són estructurals a l'Estat espanyol. El ministre de Governació Eduardo Dato va visitar Montserrat i Manresa a la primeria de maig del 1900 arran de la seva vinguda a Catalunya, i va dormir a casa del novell diputat manresà Leonci Soler i March. Sobre el paper, era un viatge destinat a apropar-se a la realitat catalana. En realitat, com ho han estat recents viatges reials o del president i el Govern actuals, una forma descarada de marcar territori i de deixar clar que el Gobierno de España portava la batuta.
Perquè el Govern de Madrid tenia diversos fronts oberts. Hi havia ressaca nacionalista espanyola per la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines i la repatriació de capitals i capitalistes que s'havien quedat sense la font dels seus beneficis. La derrota espanyola del 1898 i la pèrdua de bona part de les seves províncies d'ultramar feren trontollar el règim de la Restauració i propiciaren que el sector moderat del partit conservador encapçalat per Francisco Silvela arribés al poder el 1899. En aquest govern hi havia la quota catalana amb Duran i Bas, que havia defensat uns anys abans la continuïtat dels règims jurídics forals dels territoris on encara es mantenia (Catalunya, Navarra, Aragó, Galícia, Biscaia), que perillaven amb l'aprovació del nou Codi civil espanyol.
Compartia govern amb el general Camilo García de Polavieja (ministre de guerra), que va aconseguir atreure al regeneracionisme alguns sectors de la burgesia catalana amb la promesa d'una descentralització de l'estat. Aquests crearen el 1898 la Junta Regional d'Adhesions al Programa del General Polavieja.
Aquesta consonància entre el govern i la burgesia catalana es va esvair ben aviat. El 1899 s'aprovà la llei de pressupostos del ministre d'Hisenda, Raimundo Fernández Villaverde, la qual preveia una pujada dels impostos a la burgesia. Llavors va esclatar el Tancament de Caixes, que va consistir a donar de baixa els establiments comercials i indústries per tal de deixar de pagar la contribució, sense que fos il·legal. La protesta fou encapçalada pel doctor Bartomeu Robert i Yarzábal, batlle de la ciutat de Barcelona.
La protesta anà contra l'impost d'utilitats del capital i del treball i el de cèdules personals, més alt a Barcelona que a Madrid. La protesta s'escampà per Sabadell, Mataró, Manresa i Vilafranca i alguns comerciants foren tancats a la presó per no haver pagat les contribucions. L'alcalde de Barcelona, doctor Bartomeu Robert, dimití per no haver de signar els embargaments. I també ho feren els ministres Polavieja i Manuel Duran i Bas. Davant d'aquest escenari, l'Estat va decretar l'estat de guerra a Catalunya i va il·legalitzar la Lliga de Defensa Industrial i Comercial. La premsa de Madrid va aplaudir aquestes mesures dràstiques, ja que veia en el Tancament de Caixes un moviment separatista. El sector de la burgesia que s'havia adherit al programa regeneracionista del general Polavieja va evolucionar ràpidament cap al regionalisme polític, va desembocar en la creació de la Unió Regionalista, que més tard (1901) fou la Lliga Regionalista. En paral·lel als aldarulls pel Tancament de Caixes, la patronal del Foment del Treball feia una gran campanya pel concert econòmic per posar fi a la discriminació fiscal i inversora de Catalunya. Però, mentre el regeneracionisme a Catalunya es desenganyava de la capacitat de reforma d'Espanya i passava al catalanisme, a Espanya els intents regeneracionistes de Joaquín Costa i la seva Unión Nacional, amb la proclama de tancament de botigues, va fer figa al llarg del 1900 i van ser reabsorbits pels partits de l'alternança del règim.
Mentrestant, el 1890 i el 1897 hi havia hagut grans vagues; la primera, general, amb una gran repressió. L'any 1900 es van donar els darrers indults pels obrers empresonats per suposada participació en els atemptats anarquistes de Barcelona. I l'anarcosindicalisme anava prenent influència. Per això, i a compte de fons reservats del que ara en diríem clavegueres de l'Estat, es va enviar a Catalunya Alejandro Lerroux, per desviar bona part del vot obrer cap al populisme de tons esquerranistes i profundament anticatalanista. Els sona, avui?
Però malgrat el foc encreuat entre l'oligarquia de sempre, representada pels dos grans partits del règim i les seves derivades o satèl·lits, i el regeneracionisme antirègim, les formacions republicanes marginades i el moviment obrer, contra qui creuen que la casta de Madrid i els seu mitjans van adreçar els més forts atacs? Ho han endevinat: contra el catalanisme i el suposat separatisme, totalment embrionari, però que durant la visita de Dato a Catalunya havia promogut xiulades i manifestacions que havien acabat amb ferits de sabre i per trets (el 1900 és l'any del quadre La càrrega de Ramon Casas), amb detinguts, i amb les amonestacions dels representants del govern als alcaldes i autoritats locals per no haver frenat les protestes.
Oi que no sembla que hagin passat 119 anys?
