Fa una setmana em van convidar, juntament amb tots els exconsellers d'universitats, a la presentació del llibre de Josep M. Vilalta Construint la Catalunya del Coneixement (1985-2015), on s'analitza com ha evolucionat el món universitari i de la recerca a Catalunya.
Em van demanar col·laborar en el llibre i així ho vaig fer. Em plantejaven quins eren, al meu parer, els principals aspectes o polítiques específiques que han permès l'evolució positiva del sistema universitari i de recerca en els darrers trenta anys.
En l'article d'avui desglosso una part de la meva resposta, per si pot ser d'interès. L'evolució del sistema universitari català els darrers 30 anys té un condicionant bàsic que no es pot oblidar, abans d'abordar la resposta. És un sistema totalment vinculat al model espanyol d'universitats i que depèn, en les grans línies, d'un marc polític i corporatiu, molts cops aliè. I en tot cas, bastant diferent. La mostra més dolorosa que vaig viure va ser la implantació del Pla Bolonya, on malgrat que hi havia unanimitat entre el Govern català i els rectorats d'aplicar el model majoritari a Europa dels tres anys, la majoria política i corporativa espanyola imposà carreres de quatre anys per motivacions estrictament autàrquiques. La paradoxa és que per aplicar a Catalunya un mal Pla Bolo-nya a l'espanyola, vam rebre igualment l'erosió en exclusiva d'estudiants i professorat conservador.
Dit això, és clar que algunes de les dades positives que se'm demanen són generalitzables a tot l'estat; i d'altres, només són adjudicables a Catalunya, malgrat l'Estat.
1. El primer capital del sistema universitari català és el seu personal. Des de la sortida del franquisme amb la reincorporació del professorat expedientat i l'arribada de noves fornades de professorat amb ganes de transformar les estructures es va viure uns anys d'or de nous projectes, actualització de carreres, noves especialitats, etc.
2. En segon lloc, aquestes darreres tres dècades han significat un creixement espectacular de la socialització de la universitat. La generalització de l'arribada dels alumnes de secundària al batxillerat o a la formació professional, malgrat les notables xifres de fracàs escolar que encara arrosseguem, ha significat uns percentatges d'alumnat universitari dels més alts d'Europa. Altra cosa seria decidir si tant és bo, mentre és massa escassa la demanda de formació professional, que converteix una economia productiva com la catalana en un gegant amb peus de fang.
La socialització no només ha estat per l'accés dels fills de les classes mitjanes i treballadores a les carreres, sinó per l'accessibilitat territorial. Hem passat de tres universitats públiques centrades a Barcelona, a noves universitats públiques o semipúbliques que cobreixen Tarragona, Girona, Lleida i la Catalunya Central. I la creació de la Pompeu Fabra, la Universitat Oberta de Catalunya i l'autorització de diverses universitats privades.
3. En tercer lloc, hem assistit a la renovació i construcció de grans infraestructures universitàries: modernes facultats, centres de recerca, amb formats diferents. Universitats urbanes que han contribuït a dinamitzar barris vells o models de campus compactes i periurbans. L'expansió de l'edificació i la qualitat arquitectònica de les noves seus, fins i tot crec, veient altres exemples europeus, que han caigut molts cops en els vicis dels nous rics. Es podria arribar a parlar de bombolla immobiliària universitària. L'enorme inversió immoble que ha dinamitzat barris antics o ha posat en valor barris nous no ha tingut cap retorn econòmic a la Universitat, a partir de l'increment exponencial de plusvàlues dels propietaris privats dels terrenys adjacents a les facultats. Creixement immobiliari de vegades excessiu i mai compensat.
4. En quart lloc, s'han de valorar els assajos d'obertura de la carrera docent. Fixin-se que parlo d'assajos i d'obertura. Amb això ja em posiciono. La carrera docent del model universitari públic és molt burocràtica i jerarquitzada. L'excel·lència personal, que n'hi ha molta, no acaba de ser determinant en l'ascensió en el rànquing de responsabilitats i de remuneració. Al final, ni que sigui recobert de rutinàries avaluacions, som davant d'un sistema especialment basat en l'antiguitat. Com a la mili, els sergents xusqueros.
Per això, el programa Serra Hunter va ser un intent seriós d'obrir les universitats catalanes a la captació de talent que havia emigrat o que es trobava amb les barreres burocràtiques endogàmiques per esponjar i afegir talent al sistema. Ara mateix, desconec l'estat precís del programa que en el seu moment va permetre la incorporació de sang nova. Però el corporativisme sindical va posar en risc el programa volent homologar les condicions laborals als funcionaris d'escalafó.
5. En cinquè lloc, l'aposta per la recerca s'ha incrementat, si més no oficialment, fent d'aquesta el principal aval de la carrera docent. El nombre de publicacions d'estudis científics i la seva qualitat són qüestions que han incentivat la dedicació científica del professorat. Lamentablement, en un sistema burocratitzat s'acaben colant vicis com les batalles per decidir quines són les revistes de referència i els temes d'interès on de vegades l'interès científic internacional no lliga amb el que seria l'interès científic social; o en el cas de les humanitats, interès científic territorial.
Continuarem un altre dia.
