10 de març de 2019
10.03.2019

EL RECURS DE MONTSERRAT

09.03.2019 | 21:12
Vista parcial de Montserrat

Com a caminant habitual dels senders de Montserrat tinc temps de reflexionar sobre la gestió d'aquesta muntanya emblemàtica. No vull parlar avui del pol central devocional i comercial a l'entorn del monestir, on l'empresa LARSA té el paper rellevant, ja que gestiona un flux creixent de turistes/visitants, que ha arribat gairebé als 3 milions.

Avui vull parlar de la resta del recurs muntanyós de les seves potencialitats de turisme de natura i cultural i dels seus riscos. En aquests moments a l'entorn de la muntanya s'hi superposen diversos organisme de gestió i control. Primer, el Patronat de la Muntanya, format pels quatre municipis que tenen en el terme parts de Montserrat: Monistrol, Marganell, el Bruc i Collbató; el monestir, la Generalitat i les diputacions. El patronat té competències sobre totes les instal·lacions, camins i protecció de natura del Parc Natural de Montserrat, de la xarxa de parcs de la Generalitat. El parc directament afecta una part dels quatre municipis en petites àrees de Castellbell i el Vilar i d'Esparreguera; i en l'entorn protegit arriba fins a Vacarisses i els Hostalets de Pierola.

Segon, el Parc Rural de Montserrat, posat en marxa fa poc i que agrupa una part dels municipis del parc natural: Abrera, Castellgalí, Castellolí, Olesa de Montserrat, Rellinars, Sant Salvador de Guardiola, Sant Vicenç de Castellet, Viladecavalls i Ullastrell. El projecte pretén desenvolupar l'activitat productiva econòmica agrícola, ramadera i forestal en aquest territori. Vol valoritzar i diferenciar els productes agraris produïts en aquest territori i facilitar la incorporació de nous emprenedors pagesos i elaboradors artesans, mitjançant un banc de terres i un espai de test. Altres objectius del nou Parc Rural del Montserrat són la consolidació dels boscos de pastura amb la doble finalitat d'incrementar l'activitat silvopastoral amb ramats i per a la prevenció d'incendis forestals, així com a donar a conèixer i apropar els ciutadans a aquest entorn rural privilegiat dels entorns de la muntanya de Montserrat. Aquest territori té com a conreu destacat l'olivera i el seu producte derivat, l'oli, així com restes de vinya i de fruiters, mel, mató i formatges, i ramaderia extensiva.

Aquesta línia de valoració és fonamental per a la preservació sostenible de l'entorn i per rellançar productes singulars i de proximitat. En aquest sentit hi ha com a mínim dos reptes pendents de complicada obtenció per les tendències individualistes dels productors: assolir un label garantit per al mató i els formatges de Montserrat i un altre per a l'oli de Montserrat.

Si anem ara al vessant del turisme excursionista, el patronat ha anat posant limitacions raonades i raonables a l'escalada, que començava a ser un perill per la seva abundància. Resta, però, decidir, i no és fàcil, com es vehiculen els trànsits de caminants. Crec que s'haurien de definir uns camins clau (per exemple, Sant Miquel, Sant Joan, Sant Jeroni, el pla dels Ocells o el de l'Arrel des de Santa Cecília, Collbató-Santa Cova, Can Maçana-refugi Barber) i garantir-hi un mateniment per evitar ricos i una senyalització un xic humanitzada. Caldria veure si hi ha possibilitats de regular l'accés des de les principals boques d'entrada.

Pel que fa als camins circulars des del monestir, es troba a faltar indicadors sobre dificultat. És normal trobar-te gent sense calçat adequat aventurant-se a pujar pel camí vell de Sant Jeroni amb mil escalons i que és bastant frustrant paisatgísticament fins molt avançat. I és una pena que la ruta de les ermites que es recomana des d'alguns plafons no estigui ben mantinguda i et porti per ara a contemplar runes o ermites abandonades.

La reforma de l'abat Garcias de Cisneros (inicis segle XVI) fixà en una tretzena el nombre d'ermites: Sant Antoni, Sant Benet, Sant Dimes, Sant Jaume, Sant Jeroni, Sant Joan, Sant Onofre, Sant Salvador, Santa Anna, Santa Caterina, Santa Creu, Santa Magdalena, Santíssima Trinitat. Els ermitans tenien obediència al pare abat. El monestir procurava per l'atenció dels ermitans i dos cops per setmana els enviava menjar. La guerra del Francès comportà la destrucció de les ermites. I després de 1811 només quedaren 5 ermites habitables. El 25 de desembre de 1857 morí fra Joan Galí a Barcelona, el darrer ermità de l'eremitori montserratí. Més tard hi ha hagut assajos realitzats per monjos com el pare Basili Girbau, a qui vaig conèixer en ocasió d'uns exercicis espirituals. Era l'any 1966. Sap greu, doncs, que, conservant-se tots els gravats d'aquestes ermites realitzats a final del segle XVIII per Francisco de Zamora, no s'hagin emprès accions arqueològiques sistemàtiques i de restauració de les principals: Santa Anna, la Trinitat, Sant Onofre i Santa Magdalena, que a més coincideixen amb llocs estratègics de la ruta turística de les ermites.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook