A quest 30 d'abril a la Casa de la Llotja de Mar s'ha presentat l'estudi «L'economia catalana al segle XXI. Balanç 2000-2017 i perspectives 2030». L'autor és el Gabinet d'Estudis Econòmics i Infraestructures de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria, Serveis i Navegació de Barcelona, dirigit per Joan Ramon Rovira.
A l'espera de fer-ne una lectura més detallada puc avançar-ne algunes pinzellades. El Gabinet d'Estudis de la Cambra és un organisme amb un prestigi contrastat d'estudis econòmics que permeten diagnòstics molt acurats sobre el país. Quan, com és el cas avui, es tracta d'estudis que agafen períodes llargs (20 anys de mirada al passat i deu de prospectiva cap al futur) l'interès es multiplica. Només en sèries llargues pots detectar les fortaleses i febleses estructurals d'un país i alhora les amenaces que l'esperen i les oportunitats.
Des de començament de segle, Catalunya ha crescut en termes absoluts en població, en ocupació i en producte interior brut més que la UE. En canvi, el creixement qualitatiu està per sota de la mitjana europea. No es produeix el mateix creixement del nivell de benestar familiar.
Una segona conclusió és que, malgrat les greus crisis econòmica, social i política de la darrera dècada, la resiliència de la societat catalana i dels seus treballadors i empresaris és molt alta. La destrucció massiva de llocs de treball, el tancament en cadena d'empreses de sectors obsolets o per raons financeres ha anat seguida de la reacció amb la creació de noves empreses en sectors nous, de creixement de les que van superar els moments més difícils i del retorn a uns nivells d'ocupació raonables.
L'estudi de la Cambra presenta un triangle de desenvolupament amb els angles a la productivitat i la competitivitat enfocades a la sostenibilitat. Hi ha una sèrie de gràfics molt significatius ja que sistemàticament es comparen amb estats de volum similar a Catalunya: Àustria i Dinamarca, amb la UE i Espanya, i amb les dues comunitats autònomes més avançades de l'Estat: Madrid i País Basc.
Aquest mètode permet il·lustrar en allò que som forts i en allò que som fluixos. En general Catalunya no té res a envejar pel que fa al teixit empresarial i al creixement del PIB amb relació als països europeus i al País Basc. Òbviament també amb relació a la mitjana espanyola. L'única excepció és Madrid, que dispara el seu pes en termes absoluts i relatius en tot. De fet, en una comparativa entre totes les comunitats autònomes, només País Basc i Navar-ra i Madrid segueixen el ritme europeu en termes relatius. Catalunya perd posicions tot i que aguanta en diversos àmbits i la resta de comunitats cada cop pesen menys.
Per altra banda, la nova ocupació creada és estadísticament de baixa qualitat: precarietat, alta temporalitat, creixement encara massa centrat en sectors de poc valor afegit com el turisme. I continua el comportament cíclic dels capítols d'inversió pública i de despesa en R+D. Mentre que, mirant les dades europees, es comprova una continuïtat en els esforços inversors durant els anys de recessió, a Espanya i Catalunya s'inverteix molt quan les coses van bé però no al revés. Quan és de manual que quan les vaques són magres és quan el sector públic, seguint una política contracíclica, hauria d'esmerçar-se a donar suport als tractors de l'economia: la inversió i la innovació. I s'ensorra.
En el capítol positiu d'aquest període s'hi pot posar la creixent emancipació del mercat català de l'espanyol, l'obtenció d'un saldo positiu comercial, la creixent inversió estrangera a Catalunya i la disminució de l'endeutament privat.
En síntesi, però, l'estudi de la Cambra retrata la gran contradicció de l'economia catalana. Una economia que encapçala els rànquings en diversos àmbits passa a posicions mediocres i descendents pel que fa al benestar de les famílies. La principal dada mesuradora d'això és la Renda Familiar bruta disponible a preu de mercat. Això és allò de què disposen les famílies un cop pagats impostos i rebudes prestacions de l'Estat, ajustant-ho al cost de la vida de cada territori. I aquí, Catalunya, que sistemàticament apareix en quarta posició relativa després de Madrid, País Basc i Navarra en termes de poder econòmic, cau fins a les darreres posicions quan s'analitza el nivell de benestar familiar.
Haurem de recordar-ne la causa: 16.000 milions d'euros, un 9% del PIB català, que se'n van a Madrid i no tornen. El famós dèficit fiscal, juntament amb la política centralitzadora i anticatalana aplicada a les inversions en infraestructures i en la gestió d'aquestes, comporten que, davant una pressió fiscal alta, el retorn de l'Estat a Catalunya sigui clarament discriminatori. Per contra Madrid obté una baixa pressió fiscal i altes inversions públiques.
Fins aquí algunes pinzellades d'aquest estudi presentat en un acte que, probablement, serà dels darrers presidits per Miquel Valls, president de la Cambra de Barcelona des del 2003 i que ara serà rellevat pel guanyador de les eleccions a l'entitat que s'estan realitzant aquests dies. Participin-hi.
