Trobant-nos esprement el que queda del 2019 i mirant d'encarar el 2020, quedant aquell neguit de com passa el temps tan de pressa, voldria fer uns comentaris respecte a dos fets, un de positiu amb un aspecte agredolç i un altre que, si més no, és preocupant.

L'aspecte positiu, clarament positiu, és l'acte de graduació dels futurs enginyers de l'Escola UPC de Manresa. L'acte es va dur a terme el 22 de novembre passat al Kursaal, un acte molt lluït organitzat amb esforç pel personal de la UPC i el seu equip directiu.

Quan veus 150 nois i noies pujant a l'escenari, essent felicitats per la taula i recollint les seves credencials, et passen pel cap un munt de coses. Primer, l'esforç que els ha suposat obtenir el títol de graduats i graduades en enginyeria, el suport incondicional que segur que molt d'ells han rebut dels seus pares, parelles i companys, i la satisfacció que deuen sentir aquests en veure que la persona estimada ha assolit l'objectiu. Penso també en el talent que l'Escola UPC aporta al territori, tan necessari per nodrir les nostres empreses de persones amb coneixements en les darreres tecnologies, que segur que aniran ampliant a mesura que adquireixin experiència i continuïn estudiant. El privilegi de tenir tres universitats al Bages, la UPC, la FUB i la delegació de la UOC, sense oblidar que si disposem d'aquestes institucions formatives és per l'ingent esforç i visió de futur que hi van posar persones i institucions per a la seva creació, i l'esforç que a l'actualitat s'hi està dedicant per al seu manteniment i creixement. Un altre aspecte molt important que es reflecteix en aquest acte és la proximitat i implicació cada cop més gran de les empreses a les nostres universitats. Aquest és un aspecte clau, primer per donar el suport que les universitats i estudiants necessiten per al seu creixement, i seguidament per apropar les necessitats professionals als coneixements que s'imparteixen des de l'Escola. Donar suport als importants treballs de recerca que s'hi duen a terme, facilitar les estades de pràctiques, formar part dels estands de cerca de feina en les fires d'estudiants o participar directament de l'acte de lliurament de premis a aquells nois i noies que han destacat per la qualitat del seu projecte o per la implicació en els seus estudis són exemples del que suposa tenir les empreses al costat de la nostra Escola UPC. Sortosament, lluny estan aquells temps en què quan arribaves a assolir el títol et donaven un copet a l'esquena, si és que no era una empenta, i apa... a la jungla laboral.

L'aspecte agredolç d'aquest acte de futurs enginyers és que de les 150 persones graduades en enginyeria només 20 han estat dones, i aquesta és una situació preocupant. La major incorporació de la dona al món de la formació professional tècnica i de l'enginyeria és necessària, i en no ser així se la troba molt a faltar. Personalment he pogut constatar que els departaments o empreses d'enginyeria que disposen de dones en el seu equip són més multidisciplinaris, amb una visió més àmplia, creativa i social de l'enginyeria, avui del tot necessària. Des del Cetim som molt conscients d'aquesta situació i no deixarem d'escoltar i impulsar qualsevol iniciativa que serveixi per ajudar a revertir aquesta tendència.

El punt fred que volia comentar és la situació d'incertesa en què es troba la indústria de l'automoció, molt important per a la Catalunya Central. No oblidem que 1 de cada 4 vehicles fabricats a Espanya es construeix a Catalunya, que la seva producció suposa el 65 % de l'exportació i que el PIB que genera és superior al 10 %. La falta de visió de les elits instaurades en diferents estaments de l'administració, tant espanyola com europea, fa que no es defineixi una línia clara, i això no és gens bo per a les nostres empreses. És clar que els vehicles elèctrics petits com poden ser la bicicleta o el patinet han vingut per quedar-se, però no és tan clar que el cotxe elèctric, tal com el concebem a l'actualitat, tingui un recor-regut evident, almenys a curt i a mitjà termini. Si ens diuen que la «festa s'ha acabat», i malauradament sembla que és així, no acabo d'entendre com la major part dels parcs de cotxes elèctrics híbrids es construeixen amb potències que jo qualificaria de bestials «200, 300, 500 CV», que suposa capacitats de càrrega impossibles de subministrar per les nostres xarxes en el moment que en comencin a córrer uns quants. Tampoc entenc que s'hagin d'arrossegar bateries superiors al 600 kg de pes, que és com si tot el dia ens desplacéssim amb una rulot enganxada, o que no estigui gens clar què en farem d'aquestes superbateries quan s'esgotin. És curiós que a molts ens preocupava com podia incidir la incertesa política en les nostres empreses i la veritat és que aquesta no és la qüestió que a les seves direccions els pren més el son. Sí que ho és, i molt, la indefinició de les línies estratègiques vinculades al medi ambient que, almenys en el sector de l'automòbil, s'haurien de seguir per no equivocar el camí, situació que, si es donés a tots els sectors, ens resultaria molt cara.

Bones festes a tothom!