Vivim en una acceleració del moment polític que també tindrà les seves conseqüències econòmiques. Tot plegat és tant de bojos que, almenys en aquest espai setmanal, miro d'allunyar-me sempre que puc dels elements més efímers. En fi, ni que sigui com a teràpia, avui em permeto donar una ullada al comportament econòmic dels diversos territoris de l'Estat espanyol al llarg de dos segles i escaig.
Les dades són recollides a Estadísticas históricas de España. Siglos XIX-XX. (Carreras y Tafunell , 2005) y CRE (INE) . Unes dades recullen el PIB en xifres absolutes. I hom s'endú algunes sorpreses sobre l'impacte de la industrialització, la concentració de poder polític a Madrid i la pervivència de sistemes de propietat agrària arcaics o injustos. Vegem-ho. La Comunitat de Madrid passa de la posició desena en volum de PIB de l'Estat, l'any 1800, a la primera posició l'any 2018. Si tenim present que encara avui dia el pes relatiu de la indústria o del turisme està molt per sota del pes del seu PIB, hem de concloure que aquesta escalada estructural és totalment deguda a la concentració del poder polític de l'Estat allà, de l'impacte derivat de les despeses de la creixent burocràcia i de l'acolliment progressiu de les seus de les empreses oligàrquiques dels sectors regulats o concessionaris de serveis, emparades en la lletra del BOE.
Catalunya passa de la 4a posició a la 2a, gràcies a les diferents revolucions industrials que és capaç de liderar, malgrat tenir un maltractament continuat per part de l'Estat pel que fa a inversions i finançament. Andalusia passa de la primera posició a la tercera. Però com veurem més endavant, aquesta posició rellevant en volum es basa més en el pes poblacional i territorial que no en la capacitat de generar valor de forma eficient. El País Valencià passa de la 5a a la 4a posició. I les Balears no es mouen de l'onzena posició. En canvi, mentre que el País Basc puja des del lloc 14 al 5, Galícia, només del 7 al 6.
Molt interessants són els resultats de Castella i Lleó, que baixa de la 2a a la 7a. Castella-la Manxa, de la 3a a la 8a, i Extremadura, de la 8 a la 15. Les regions perifèriques de Madrid són buidades de pes econòmic i poblacional en benefici de la capital d'Espanya. Malgrat aquesta dada incontestable, els seus dirigents autonòmics són experts a llançar acusacions d'insolidaritat a Catalunya.
Les altres comunitats són les Canàries, de la 17 a la 8. L'Aragó, de la 6 a la 9. Múrcia, de la 15 a la 12. Astúries, de la 12 a la 13. Navarra, de la 9 a la 14. Cantàbria, de la 13 a la 16, i la Rioja, de la 16 a la 17.
Aquestes dades del PIB absolut ja ens indiquen la mar de fons: la capital absorbeix com un eucaliptus la saba dels territoris més pròxims. Les nacions que s'industrialitzen a la perifèria se salven de l'esgarrapada.
Si mirem ara el PIB per capita anirem una mica més a fons. Perquè aquest indica el repartiment de la riquesa i, per tant, la capacitat de generar riquesa en funció de la població. El 1800, Madrid ocupava la sisena posició en PIB per capita a Espa-nya; i va pujar a la primera posició a final del segle XIX; va perdre força el primer terç del segle XX, i va passar el 1930 a tercera posició, darrere d'Euskadi i Catalu-nya. Però el règim franquista i el del 78 li han permès recuperar la primera posició.
El País Basc surt de la quarta posició el 1800 i escala fins a la primera el 1930; cau a la cinquena al final de la dictadura i la crisi siderometal·lúrgica, però remunta a la segona posició ara. Navarra parteix de la setena posició a mitjan segle XIX i escala fins a la tercera, ara. Catalunya, en canvi, parteix de la vuitena posició el 1800; el 1860 ja era segona, posició que conserva fins als anys 30. Però amb la dictadura i el règim del 78 cau a la quarta, d'on no es mou. Una història a la inversa de Madrid.
Aragó parteix de la desena posició i escala fins a la cinquena, i passa un sotrac els anys 30. Balears és una muntanya russa. Comença el 1800 en segona posició, cau fins a la tretzena el 1900, i el turisme la fa pujar fins a la primera del 1980 al 2000, i torna a caure en picat fins a la sisena a l'actualitat. El País Valencià va del lloc 13 al 12 passant per la vuitena posició els anys 30 i el 2000. Malgrat ser aportadors nets de superàvit fiscal per a l'Estat, balears i valencians estan condemnats a una riquesa per capita modesta.
I un cop més els territoris més perjudicats pel forat negre de Madrid són: Castella la Manxa, de l'11 a la 15a posició; Castella i Lleó, de setena a vuitena; Múrcia, del 16 al 13. Andalusia, de la 3a posició fins a l'any 1860, i cau en picat, a final de segle i durant tot el segle XX, fins a la 16a posició; i Extremadura, de la 4a a la 17a. Un desastre social i econòmic per a l'Espanya de matriu castellana. La força de Madrid i la pervivència d'una estructura de propietat latifundista i rendista en molts d'aquests territoris expliquen aquests desastres que avui es coneix en algunes províncies com a «España vacía».
La resta de comunitats per completar el quadre són: la Rioja, de 9a a 7a. Cantàbria, de la 5a a la 9a. Galícia, de la 17a a la 10a. Astúries, de la 14a a l'11a. I Canàries, de la 15a a la 14a.
Molts cops cal observar aquestes sèries llargues per entendre els problemes econòmics i polítics de fons que ens estan condicionant. I que, si no són abordats de cara, confirmaran el camí d'Espanya cap a un estat inviable com a lloc de prosperitat.
