En la setmana que s’ha elegit el nou President de Catalunya hem conegut també les quatre banderes d’aquesta legislatura: la bandera social procurant casa i feina per a tothom, salut i educació; la bandera feminista i per erradicar discriminacions; la transformació verda per revertir el canvi climàtic; la proposta democràtica per la transparència i l’eficiència de l’administració i l’aplec majoritari per l’amnistia i l’autodeterminació.

En l’estructura de Govern que s’ha conegut ens trobem Universitat i Recerca, d’una banda, Empresa i treball, de l’altra, Infraestructures i digitalització i Agricultura i canvi climàtic. Aquestes són les conselleries amb un aparent impacte més gran a l’entorn del canvi de model econòmic. El vector principal d’aquest és la capacitat d’innovar i de convertir la recerca en nous productes o serveis que millorin el bé comú i que, per tant, siguin exportables per la seva utilitat. Diversos experts han alertat que no queda clar on queda l’àrea d’innovació pròpiament dita. A mi també em preocupa. Dedueixo que l’agència principal d’innovació i internacionalització continuarà a l’àrea d’empresa i que la xarxa Eurecat i Tecnio orbitaran en aquest àmbit. És el mínim que caldria. Però no n’hi ha prou. No em pertoca fer de iaio explicant batalletes, però puc fer algun suggeriment, que potser ja està previst, per evitar una bunquerització departamental de les polítiques respectives d’innovació.

El primer suggeriment és donar més capacitat de promoció i lideratge a Acció sobre els clústers de tot tipus que abasten les competències de moltes conselleries perquè aquests espais col.laboratius on hi caben empreses antigues, start-ups, centres de recerca universitaris i centres tecnològics enfocats a un repte social i econòmic tenen altes eficiències innovatives. El segon suggeriment és recrear un organisme de coordinació interdepartamental que s’havia organitzat per desplegar al seu moment 2008-2010 el Pla Nacional per la Recerca i la innovació que va aconseguir que en cada departament hi hagués un alt responsable d’innovació amb responsabilitats de tenir un calendari i uns objectius clars. Mecanisme liquidat pel Govern dels millors.

Si aquests suggeriments probablement es veuen obvis en les quatre conselleries que he citat abans més vinculades aparentment al tema, ja no és tant evident quan s’hi vol involucrar la resta de departaments des d’Interior a Cultura. I aquest és un greu error de concepte detectat ja fa vint anys als països nòrdics. Aquests, que foren molt precoços en l’impuls a la innovació en les àrees productives de mercat, s’adonaren que, al final, aquesta transformació centrada en la indústria i la tecnologia quedava coixa perquè al mateix temps no s’avançava en innovació social i en innovació legal i burocràtica.

Els departaments de despesa social màxima: salut, educació, afers socials necessiten innovar i molt, per millorar l’eficiència. No es pot seguir amb rutines on els millors professionals acabin desmotivats i els pitjors s’apalanquin a la plaça sense passar comptes. La transparència i el control qualitatiu per part dels usuaris i comitès d’experts externs són alguns dels mecanismes que haurien d’incentivar els canvis. I que aquest canvis retornessin als ciutadans amb millors serveis o, fins i tot, amb la creació de patents de productes i serveis exportables a administracions d’altres llocs. Aquestes mateixes reflexions es podrien fer en l’àrea d’interior o de justícia. I què dir de l’àrea de cultura on caldria empènyer que de la creativitat se’n derivi un esclat d’indústries culturals i un rellançament de la projecció internacional de la cultura catalana.

Però, hi ha un àmbit totalment transversal que acaba condicionant tot el conjunt: la pròpia administració. La covid ens ha descobert el pitjor i el millor del sector públic. Sectors que s’han amagat del contacte directe que en canvi altres professionals considerats essencials han realitzat en els moments més delicats. Recordem per exemple la polèmica dels sindicats d’ensenyament contra l’obertura de les escoles. També la digitalització, molts cops, ha esdevingut una expulsió dels serveis de bona part de la ciutadania que no està formada per a utilitzar-la i perquè als qui hi estan avesats se’ls fabrica una cursa d’obstacles per accedir a determinades gestions. L’administració local molts cops és un paradigma en alguns àmbits d’administració del segle XX, però no del XXI: rígida, de control ex-ante i no ex-post, havent de fer complir reglaments i normes incoherents que acaben perjudicant els que sobre el paper haurien de servir.

No ens enganyem la principal innovació pendent és en la redacció de lleis, decrets i reglaments complibles, coherents, accessibles...I una administració que les apliqui de forma eficient i transparent. I aquest panorama té molt de desesperant.