La possible implantació d’una franquícia de l’Hermitage al Port de Barcelona fa temps que genera discussions acalorades. Fa anys que dura l’intent de desplegar el projecte que primer va trobar l’oposició veïnal de la Barceloneta i que després en va aconseguir el suport. I ara, situat en un nou possible emplaçament, continua generant contradiccions entre el govern de Colau i el seus socis socialistes. I l’oposició resta també dividida sobre el tema.
Segur que els anys passats entre els inicis de la història i l’actualitat postcovid han agreujat el dilema. Barcelona, vol i pot créixer en instal·lacions per a turistes a prop del mar? L’Hermitage, realment és un equipament cultural? O bé un espai d’entreteniment que cobreix legalment una nova àrea comercial de galeries i grans operadors pensats per al turisme massiu que sembla que es compta que tornarà? Aquest turisme massiu , tornarà per avió i per creuer? O hi hauran canvis de model? Un equipament cultural ha de ser entès com a contradictori d’un objectiu d’entreteniment? Som davant d’una iniciativa estrictament privada que compensarà la cessió d’espai públic amb taxes proporcionades? O som davant la típica maniobra aparentment privada que acaba demanant suport públic?
Hi ha més preguntes. Es pot afirmar que un espai d’entreteniment privat és una competència als equipaments culturals públics? O més aviat poden ser complementaris? Si l’espai privat assumeix tots els costos i paga el que toca a l’erari públic, se’l pot oposar a les mancances estructurals que tenen moltes instal·lacions museístiques públiques?
Un establiment com l’Hermitage i els altres equipaments culturals garanteixen d’entrada un dels objectius bàsics del turisme sostenible socialment: la desestacionalització. Això implica contractar treballadors qualificats al llarg de l’any i no temporers poc qualificats. Però hi ha un altre tema, per mi no menor, que és el de la mateixa ubicació. D’entrada, la via fàcil és tenir-lo a prop del mar i a prop dels creueristes. Ara bé, això xoca amb dos objectius que l’Hermitage hauria d’ajudar a assolir. El primer, la desconcentració. Situant el lloc vora el mar el que es fa és posar un altre focus a l’àrea tensa que va de l’Eixample al port amb Ciutat Vella al mig. Significa més càrrega de visitants que foragiten els autòctons i despersonalitzen comerços, turistificant àrees senceres. Amb la covid s’ha pogut comprovar la caiguda als inferns d’aquests barris de monocultiu turístic. En canvi, una ubicació diferent potser podria ajudar a sotragar alguna zona urbana en via de deteriorament, sempre que es pactessin les funcions i els serveis també amb els veïns.
L’altre objectiu és la sostenibilitat cultural. El turisme ha d’ajudar a promoure la pròpia identitat, no mistificar-la, no ocultar-la darrere d’ofertes de serveis estàndards que es poden trobar en qualsevol gran capital del món. En algunes propostes aparegudes a la premsa, es vincula l’Hermitage amb el Liceu. Podria ser una via de desencallament del tema que el projecte definitiu anés vinculat al suport a la creativitat emergent en tots els camps artístics de Barcelona, Catalunya i la Mediterrània?
Ara que estrenem un Govern que té la vocació d’estabilitat i de transformació, la connexió entre turisme sostenible culturalment i social, i la gestió del patrimoni cultural hauria de ser permanent. El turisme ben conduït, desconcentrat i desestacionalitzat s’hauria d’utilitzar com a gran dinamitzador i productor d’ingressos per a les instal·lacions destinades a la divulgació i protecció del patrimoni. Així com les grans plataformes d’espectacles artístics amb les seves temporades i els seus festivals haurien de treballar per la mobilització com a mínim del turisme de proximitat. Turisme que amb una certa nova normalitat hauria d’incloure els territoris de l’antiga Corona d’Aragó i l’Occitània francesa, de fàcil accessibilitat en transport per carretera o ferrocarril.
Els nous consellers d’Empresa i de Cultura tenen, doncs, una ocasió de marcar un nou full de ruta, sempre que el govern de Barcelona s’encarrili i surti de les vacil·lacions permanents en algunes posicions.
