L’episodi viscut aquesta setmana a l’entorn del projecte d’ampliació de l’aeroport del Prat podria recordar en política el film Aterriza como puedas. Aquí els qui estan aterrant com poden són els representants polítics i de la societat civil catalana.
Anem a pams. L’aparença del debat és el d’una batalla entre ecologistes ambientalistes i liberals desenvolupistes. Des de prejudicis ideològics fonamentalistes, els uns pretenen que el salvament de la Ricarda és una aposta crucial en la descarbonització del planeta i arriben a fer bandera d’aquesta batalla com la del decreixement. A l’altra banda, els autoclassificats com a liberals i proempresarials situen la no ampliació com la fi de la Barcelona i la Catalunya pròsperes. Aquestes exageracions fruit dels prejudicis ideològics impedeixen abordar un repte de forma seriosa i integral. I amaguen interessos contraposats legítims però gremials: veïns de Gavà Mar, pagesos del Delta, empresaris de turisme de massa, immobiliàries....
Aquesta tendència a l’avalot continu tan propi d’una societat complexa com la catalana és aprofitada per aquells que ens tenen el peu al coll estructuralment i en volen treure rendiment partidista a curt termini.
AENA no és una empresa normal de mercat; hi té majoria l’Estat i és l’única d’Europa amb gestió centralitzada. No actua com a empresa privada eficient sinó al servei de Madrid, a favor de Barajas. La no existència del hub internacional a Barcelona no és culpa de la pista. És culpa del sistemàtic boicot d’AENA a l’arribada de vols internacionals a Barcelona. Ja en la meva etapa de conseller hi havia una llista d’uns 30 vols obstaculitzats que AENA volia per a Madrid. Aquest boicot va anar acompanyat de l’homogeneïtzació de taxes aeroportuàries entre Girona, Reus i Barcelona, cosa que va fer que els low cost que aterraven, com a tot el món, en aeroports situats fins a un centenar de quilòmetres de la capital de destí, van passar de cop al del Prat, i el van saturar.
Així que el senyor Lucena i Sánchez poden explicar contes i el senyor Puigneró fer-los el joc, aplanant el cap, però la realitat és aquesta. Per altra banda, es dona una aparent paradoxa. Com que el Prat és un punt important aeroportuari i alhora l’aeroport amb menys inversió relativa de l’Estat, comporta per a AENA que esdevingui l’autèntica gallina dels ous d’or per a la companyia. Per tant, aquesta no ampliació tocarà també les butxaques d’AENA, tot i que n’assumirà els danys col·laterals
Amb la plantada del Ministeri, el problema de fons queda aparcat: la necessitat de desmuntar la centralitzada AENA i donar independència als aeroports espanyols amb gestió pública, privada o mixta, com a tot Europa. Mentrestant, Madrid controla la competència sobre aeroports i els diners sorgits dels extraordinaris beneficis que dona el Prat i utilitza aquestes palanques per desestabilitzar el Govern abans d’un assaig de negociació política. El deep state, content. I els ventilats d’aquí, també. Però qui guanya?
Abans de l’estampida d’aquest dijous, com explica El Periódico, Oriol Junqueras va advertir, en una entrevista feta fa dies, que el PSOE va presentar el pla d’ampliació de l’aeroport del Prat sabent que la Comissió Europea no el permetria. I ho va fer per poder donar la culpa de no tirar-lo endavant a la Generalitat.
De fet, a l’alcalde del Prat, de Comuns, i a l’exalcaldessa de Gavà i ara ministra de Foment, del PSOE, qualsevol variant de conversió en hub del Prat els perjudicava políticament. Per això la solució ha estat muntar un teatre on el desenllaç ja estava escrit. I la Generalitat apareixia com a culpable i Esquerra més. Així també s’estalviaven el ridícul que Podemos, que mana a Madrid i Barcelona amb els qui controlen AENA i Junts que mana a la Diputació, tinguessin posicions contradictòries sobre el Prat.
Dit tot això, només tres coses. Primera. Dels 1.700 milions d’euros l’ampliació de la tercera pista a la Ricarda, pròpiament no en són més de 25 milions, la resta es poden executar perfectament. Si no es fa és perquè el PSOE i el PSC no volen i els Comuns assenteixen. Llavors es mostraria el merder del Prat com una cortina de fum per justificar la nova inversió faraònica a Barajas. Allà no hi ha problemes de descarbonització.
Segona. Espero veure aviat, aprofitant les competències de la Generalitat en ferrocarrils, una proposta estratègica basada en els FGC i en l’aprofitament de la liberalització dels operadors perquè BCN esdevingui un hub ferroviari europeu amb trens de nit a les capitals europees de l’eix del Rin aliant-se amb operadors de l’àrea germanòfona. Fa pocs dies el ministre alemany de Transport, Andreas Scheuer, ho proposava com «una oferta ferroviària encara més respectuosa amb el clima i amb el medi a Europa».
Tercera. Un altre dia parlarem de l’obstrucció de l’Estat, amb col·laboracions nostrades, a l’arribada de connexions ferroviàries al Prat en benefici dels aparcaments de cotxes de l’aeroport, font de contaminació similar a la dels avions.
