Mentides estadístiques

La renda primària bruta de les llars correspon a les rendes percebudes pel treball dels seus membres més les rendes de la propietat. La Renda Disponible Bruta de les llars és la Renda Bruta més el saldo de les transferències corrents (impostos sobre la renda o el patrimoni, cotitzacions socials...). La Renda Disponible Bruta Ajustada de les llars és igual a la seva Renda Disponible Bruta més el valor dels béns i serveis que aquests reben de forma gratuïta de les administracions públiques o sense ànim de lucre al servei de les llars. Finalment, la Renda Familiar disponible bruta ajustada amb paritat de poder adquisitiu (PPA) és la que serviria de veritat per saber la capacitat econòmica real d’una família d’un territori determinat. Aquesta paritat de poder adquisitiu es calcula definint una sèrie de productes d’una cistella de la compra i veient la diferència de cost de compra d’aquests en un territori o en un altre.

Hi ha una frase en anglès que diu «lies, damned lies and statistics» (mentides, mentides podrides i estadístiques). La frase es refereix al fet que les estadístiques, en general, només reflecteixen la realitat d’una manera parcial i a vegades desorientadora. Vegem-ho en el cas espanyol. El Producte Interior Brut territorialitzat, per exemple, ja amaga algunes mentides. Madrid sempre apareix en xifres molt altes de PIB perquè moltes grans empreses hi tenen la seu o la seu fiscal, mentre que els seus consumidors o les seves plantes productives se situen en altres territoris. La mateixa definició territorial pot servir per ocultar estadísticament realitats. Així, la instauració de Madrid com a Comunitat Autònoma va ser una operació per desvincular-la estadísticament de la seva regió natural que seria la gran Castella, amb Castella-Lleó i Castella-la Manxa. Aquesta maniobra permet fer veure que Madrid té dèficit fiscal superior a Catalunya però en canvi les Castelles tenen superàvit fiscal, reben més del que aporten. De fet, aquest també seria el resultat si s’aglutinessin les dades de les tres regions.

Si ara passem a la renda disponible bruta, aquesta incorpora el càlcul d’impostos pagats. I en aquest àmbit l’estadística torna a falsejar. Perquè no es pot tenir el mapa de l’import dels impostos de cada territori sense comparar-lo amb el mapa de les actuacions d’inspecció d’Hisenda absolutament esbiaixades en contra dels territoris i segments empresarials més productius. I sense obtenir el mapa de l’economia submergida desigual segons els territoris. Hi ha llocs on l’economia en negre predomina i les inspeccions d’Hisenda es desconeixen.

Pugem un graó més fins a la renda disponible bruta ajustada que incorpora els serveis gratuïts que reben les famílies. I aquí sí que la discriminació d’origen en el desnivell de capital públic entre territoris comença a provocar uns canvis en l’ordre de la llista notables. És conegut que l’absència d’inversió estatal en sanitat i educació durant el franquisme va fer que una societat industrial avançada com Catalunya suplís aquests dèficits des de la iniciativa privada. En arribar la semidemocràcia en què vivim es va generalitzar l’accés públic a l’ensenyament i la salut. Però mentre als territoris que no partien de la iniciativa privada van rebre unes enormes inversions per fer front al retard històric en serveis, a Catalunya s’optà per concertar escoles i hospitals amb el sector públic. Qüestió sobre el que no hi ha res a dir sempre que mostri una millor eficiència de servei, però que en canvi no pot justificar que l’estalvi inversor de l’Estat no hagi compensat Catalunya per utilitzar-lo en la millora de la qualitat d’aquests serveis universals. Val a dir que en aquest marc de pes important del sistema concertat, la ciutadania catalana no rep el mateix nivell de gratuïtat de serveis que en altres llocs. Aquí hi ha molta més gent que en altres llocs pagant mútues i hores complementàries a la concertada.

Finalment, hem d’abordar aquestes xifres de les rendes disponibles rectificades pel cost de la vida diferenciat en cada territori. Allò que es coneix com a dades amb paritat de poder adquisitiu (PPA). En dades del 2017, sobre un índex de referència 100 per al conjunt de l’Estat, la mateixa cistella de la compra era a Catalunya de 107,8, la segona de l’Estat, mentre que Extremadura, amb 86,4, era la darrera. Una distància de 20 punts fa cinc anys que després de la inflació postpandèmica segur que s’ha incrementat. Només cal veure l’apujada diferencial dels preus de lloguer. El poder adquisitiu també provoca que l’exclusió social acabi sent més dura a Catalunya que en altres llocs amb renda familiar més baixa. Així, la taxa de pobresa a Catalunya passaria del 13,9% al 15,8%, si es calcula amb el PPA, i la d’Extremadura del 31,5% al 21,4%, respectivament.