Parlant amb unes mestres d’escola bressol, em comentaven que els nadons, que no les havien conegut sense mascareta i que no tenien el llenguatge oral per fer-se entendre, només amb la mirada havien après a conèixer-les i a comunicar-se amb ells i elles. Això em va recordar com d’oblidada tenim sovint la mirada com a canal de comunicació i relació amb els altres, la paraula és omnipresent i sovint oblidem que el nostre cos, les nostres mans i les nostres faccions també comuniquen, i sovint de manera més clara i directa vers els infants que tot el que les diem amb paraules. És important tenir present que la nostra mirada comunica, que quan mirem els nostres fills i filles els transmetem coses, i per tant conèixer els factors que influeixen en la nostra mirada ens permetrà prendre’n consciència i no deixar a l’atzar com els mirem. Igual que no obviem les paraules que els diem, i ens cuidem de no dir paraulotes per exemple, saber què diu la nostra mirada quan creiem que no diu res serà clau per millorar la nostra comunicació amb ells i elles. D’entrada, recordar-nos que mirem no només amb els ulls, sinó que quan mirem, ho fem amb el cervell i amb les nostres emocions, i per tant quan mirem, no ho fem com si fóssim una càmera de vídeo, sinó que interpretem constantment el que veiem. Aquesta interpretació que fem està tamisada per les nostres vivències anteriors, pels nostres gustos i preferències, pels nostres prejudicis, per tot el nostre ésser en realitat. I quan interpretem, transmetem com ens sentim o què pensem respecte d’allò que estem veient. I així de manera cíclica. Per això, quan parlem davant d’altres anem modulant el que diem en funció de com percebem que els altres reben les nostres paraules. Si creiem que no hi estan d’acord, segurament les suavitzarem, i fins i tot podem arribar a mentir respecte del que volíem dir inicialment. Imagineu-vos quin poder té allò que veiem i interpretem! fins al punt que modifica les nostres accions i pensaments.
Quan parlem d’infants, això es multiplica, ja que els nostres fills i filles no tenen la riquesa lingüística que podem tenir nosaltres, i a més tendeixen a tenir els altres sentits molt més connectats, això fa que un nadó pugui percebre el nostre estat d’ànim, o que el nostre fill de 3 anys percebi que estem tristes i ens faci una abraçada sense haver-los dit res. Per això és tan important intentar alinear mirada i paraula, o sigui que ambdós no es contradiguin perquè el nostre fill o filla ho captaran i tindrà més impacte en ella el que perceben que el que escolten. Per tant, si veuen en la nostra mirada desconfiança, encara que els estem animant, el missatge que els arribarà serà que no confiem en ells. La coherència entre el que pensem i el que diem serà clau perquè la nostra mirada transmeti el mateix que les nostres paraules, i en tot cas si no és així, abans de dir res, haurem de fer l’exercici de reconciliar i de posar en sintonia pensament i paraula si el que volem transmetre als nostres fills i filles volem que els arribi de veritat.
