Durant la tarda d'ahir, després d'anunciar a les xarxes i al meu entorn la meva intenció d'abstenir-me, vaig començar a rebre tota mena de pressions (amables) per tal que reconsiderés la meva decisió. No els vaig fer gens de cas. Molts d'ells em van admetre els seus dubtes però acudien al col·legi electoral amb una pinça al nas. Eren multitud aquells a qui cap de les múltiples candidatures els feia el pes però van votar per patriotisme, per compromís respecte d'un objectiu major o bé per aturar l'extrema dreta. I més enllà dels tòpics tipus «si no vas a votar, llavors no et queixis» o la incorrecció política dels que no voten, el cert és que aquesta vegada hem gua-nyat. Enlloc hi ha cap partit que hagi superat de forma genèrica el 30% dels sufragis, mentre que aquest ha estat el percentatge dels abstencionistes arreu. Som en temps en què la tria per una candidatura sembla que s'ha de fer a la contra o per aturar els oponents a les conviccions pròpies i aquesta és una mala notícia per als polítics professionals. Tenen més por als «no vots» que a qualsevol dels seus adversaris.
I a les comarques centrals seguim aportant la nostra pròpia demoscòpia. A la sabuda tendència a reforçar les majories dels partits sobiranistes, els electors d'aquí han consolidat l'entrada de la CUP al Congrés i sobretot han mostrat que el gen convergent interior és més fort i resistent que el que creien els mateixos dirigents del partit dels noms mutants. És molt remarcable com resisteixen o pugen en indrets com Sant Joan de Vilatorrada, el nostre laboratori electoral. Allà anoten una tendència: Vox supera el PP i Ciutadans, superat fins i tot a Manresa. Vagi bé, Albert.
