Els Jocs Olímpics del 1948 celebrats també a Londres, van ser anomenats d'austeritat i entre el grup d'espanyols hi havia un manresà, Enric Villaplana i Vargas, que va participar en una prova que té la sortida i l´arribada a l'estadi: els 50 km marxa.

El tret de sortida es va fer a un quart de dues i es va haver de repetir perquè un marxador impacient es va avançar, cosa normal en un corredor de velocitat, però estúpida en un atleta que s'ha de passar cinc hores marxant. La cursa sota un sol abrusador tenia color suec, el de John A. Ljunggren, qui va sorprendre tothom amb uns ràpids primers metres i es va destacar als cinc quilòmetres. Al seu darrere, el tercet britànic format per Harry A. Martineau, G.B. Whitlock i Lloyd Johnson, aquest darrer, de 48 anys. Els 25 km el suec els va fer amb 2h.12.17, a cinc segons d'ell, Whithock, que anava segon, seguit del noruec Brunn. Als 35 km, Whitlock va plegar esgotat, mentre que el suís Gaston G. Godel havia guanyat posicions. Però Ljunggren va arribar primer a l'estadi amb bon estat físic i bon estil, el temps va ser de 4h 41´ 52´´.

Enric Villaplana, el marxador manresà, el mes de març havia corregut i guanyat el campionat d'Espanya amb 4h 30´ 06´´ (era el millor registre del món el 1948). Tenint en compte que el millor temps olímpic fet el 1936 a Berlín, de Harold Whitlock, era una mica pitjor que el de Villaplana, passava a ser l'esperança de l'atletismo español. Però el manresà, amb un temps de 5 h 03´ 31´´, només va poder aconseguir el vuitè lloc. Què va passar? El butlletí informatiu del CA Manresa editat el mes de desembre del 1981 deia, en declaracions del mateix Villaplana: «van fixar una mínima molt forta per poder-hi anar: superar el rècord olímpic dels 50 km que havia fet l'anglès Whitlock el 1936 i que era de 4 h 30´ 20´´. Però vaig fer-la i vaig anar a Londres amb la millor marca de l'any sobre la distància. A Londres els directius van allotjar-se en un hotel mentre que els vuit atletes de la delegació ens van deixar abandonats en uns barracons militars. La sortida dels 50 km marxa era a prime-ra hora de la tarda, per això vaig dir que volia dinar d'hora, però ningú se'n va preocupar i mitja hora a-bans de la sortida es van presentar amb una olla de patates fredes que vaig rebutjar. En passar el primer control d'avituallament, als 10 km, jo anava al davant, però el meu pot amb cafè i glucosa no apareixia enlloc i vaig perdre tant de temps que em van passar tots. Quan estava a punt de plegar va arribar amb taxi un àrbitre de boxa que es deia Casanovas i aquest em va animar i de mica en mica vaig arribar a l'estadi de Wembley, i vaig acabar vuitè. El seleccionador nacional em va dir España confiaba mucho en ti i em va deixar allà ajagut a l'herba molla. Sort que els marxadors suecs, que eren bona canalla, em van posar mitja hora en un bany calent i em vaig recuperar aviat».

Alguns digueren que Enric Villaplana havia sortit molt ràpid, però la veritat és que el sol escalfava de valent i estovava l'asfalt, i això dificultava la marxa, i ho demostra el fet que dels 21 atletes sortits, només en van arribar 16. El recorregut, amb moltes pujades i baixades, era molt diferent al del Baix Llobregat, on havia aconseguit l'excepcional marca (la millor de l´any); la manca de contacte internacional féu pagar cara la inexperiència. De totes maneres, un vuitè lloc en uns Jocs davant els millors marxadors del món, és un bon lloc...