«El Pep es va enfadar amb el Tito perquè tots dos tenien una oferta per anar a Manchester»

Vostè va ser fonamental en el fitxatge de Messi, quan aquest tenia 12 o 13 anys; com va anar?

Messi llavors era un nen baixet. El doctor Borrell ens havia dit que creixeria fins a 1,69-1,70 com a màxim. La tocava bé, però no hi veien futur. Van muntar un partit a les cinc de la tarda. Va començar abans que jo sortís al camp. Sortia des de l’angle diagonalment oposat a la banqueta, on em dirigia caminant entorn de la gespa. Encara no era a la porteria ja vaig veure que calia fitxar- lo. «És un nen per jugar a futbolí», em van comentar d’altres tècnics. «Doncs porteu- me’n uns quants, d’aquests nens de futbolí, perquè els fitxarem tots».

Què va passar l’any passat a Messi?

Massa coses de cop. El fill, la dona, hisenda, la lesió, el mundial, la família... Estava avesat a dinar al club i a reposar havent dinat. I em sembla que potser va menjar més pizzes de les que volia o calia.

És cert que quan Luis Enrique era als juvenils i Pep Guardiola al primer equip no s’entenien?

Em sembla que a Luis Enrique no li agradava que li pispés jugadors. Els que anaven al primer equip, ni que fos a entrenarse, després, amb ell, no jugaven.

Un defecte de Luis Enrique.

Ha començat amb massa normes. «Qui no s’entrena, no juga»; d’acord. Veurem què passa quan no s’entreni Messi i el necessiti. Una vegada, en un partit europeu, veníem d’un altre en què mitja plantilla havia quedat baldada i jo vaig dir: «a qui li faci mal alguna cosa que m’ho digui, perquè serà substituït. Només jugaran els que estan al 100%». Van venir primeres figures a queixarse i no van jugar. Al vestidor, Laudrup, en veure que hi havia baixes, se m’acosta i em diu: «míster, jo també em ressento del maluc, però no ho he volgut dir...». Li vaig dir: «mira, tu, al 50%, ja em serveixes...». En futbol no hi ha línies rectes! Quan Van Gaal va tornar a entrenar el Barça, per segon cop, jo el vaig assessorar. La premsa em va preguntar si jo l’havia aconsellat. Vaig respondre que això no era rellevant; l’important és que ho beneís el director del diari Sport. Hi va haver un embolic considerable. La línia recta no existeix. En Van Gaal ho sabia.

I en Pep Guardiola?

En Pep interpretava molt bé els partits. Ho va aprendre de Koeman, que va ser el primer jugador que, com a entrenadors, vam escollir per fer aquesta funció al camp. Calia algú que fos capaç d’entendre ràpidament qualsevol indicació o canvi tàctic des de la banda, en funció de com anava el partit. Des de la banqueta és molt difícil corregir diverses posicions dels jugadors sense una figura així, que ho entengui i sigui capaç de transmetre ràpidament els canvis als companys. Als jugadors, quan surten, els pots dir què han de fer, però no complicar-los amb ordres posteriors i diferents segons vagi el partit. Si ho fessis, no recordarien les alternatives i quan volguessis canvis seria un embolic. És també el cas de Xavi. Maradona, per exemple, no entenia el futbol. En canvi, Cruyff no només jugava molt bé, sinó que també l’entenia.

Quines diferències hi ha entre el Barça i el Madrid?

Són els dos equips espanyols de més pressupost. Tenen jugadors de primera. Si els jugadors hi van, han de guanyar. Però cal fer un equip d’entesa i no sé si el Madrid el té. De tota manera, Florentino Pérez mira el mercat mundial. Vol un equip galàctic, d’aparador. Del Bosque o Di María són lletjos per al Madrid. Ben diferents de Kroos o James. Enteneu què vull dir? Ronaldo és el vaixell insígnia. Florentino cerca vendre marca internacional.

I les diferències amb el Bayern?

El Bayern el porten exjugadors. Un gestiona, l’altre té l’àrea tècnica. I Guardiola entrena. Punt.

Què opina de la mala sort que ha tingut Víctor Valdés?

Crec que es va equivocar liquidant el seu contracte ja al mes de maig. Li van aconsellar fer-ho per raons fiscals, amb la idea de fitxar la temporada següent pel Mònaco. Però el pitjor és que va sortir del Barça sense tenir les coses prou lligades. Com li va passar al Pep el 2001. Pensava anar a la Juventus i llavors van fitxar Fabio Capello, que és un entrenador de fúria, i no el va voler; per això va acabar al Brescia. Ja veurem què passa...

És comparable amb Casillas?

Ara Casillas és un absent.

Del Tata Martino, què en diu?

Una bellíssima i boníssima persona.

Deulofeu?

Bo. Potser ho té un pèl massa cregut.

Munir?

Està cremant etapes amb velocitat i cap, però encara s’ha de fer.

I Sergi Roberto?

Juga però no es nota. Sembla com si no s’atrevís. I ara ha començat a passar amb Rakitic. Per jugar bé, no cal pensar gaire. A cops el més tonto, és el que funciona millor. Hi ha jugadors que juguen amb tots els entrenadors: Asensi, Pujol, Xavi, jo... Abans xiulaven quan des de l’extrem passava la pilota enrere. Bakero, per exemple, també ho va patir. No s’entenia que era una feina que perseguia ajuntar línies i que l’equip estigués més compacte.

Ha canviat molt el futbol?

En tots sentits. En l’econòmic, en el del tracte al jugador, en el tècnic i en l’estructural. L’econòmic salta a la vista en els fitxatges, traspassos i clàusules de rescissió. Al meu temps, tenies dues botes per a la temporada; ara te’n fan a mida quaranta parells. Inicialment no ens canviàvem la samarreta suada ni a mitja part. Després, sí, i en podies regalar fins a set en una temporada; si en regalaves més, anaven a compte de la teva butxaca. Ara els jugadors regalen els dos jocs a cada partit. Admeto que el Barça dels anys 60, tècnicament, era bastant fluixet. Venien nous jugadors i me’ls mirava. Per exemple, Serafín. «Et prendran el lloc», em deien. «No hi ha perill...», responia. Jo havia començat amb una davantera amb Rifé, Pereda, Re i Fuster. Quan va arribar Rinus Michels, l’home de la «taronja mecànica» i Johan Cruyff, les coses van començar a canviar: van pujar Pujol, Martí Filosia, Marcial, Sotil... Va arribar Neskeens. Tot va canviar en tots sentits.

Què ha significat el tiqui-taca?

La gent ens va atribuir a Johan Cruyff i a mi l’invent del tiqui-taca. No, no... El tiquitaca, per ell mateix, no és res. Nosaltres fèiem rondos. Els nostres rondos es feien de forma que els jugadors del mig no ens agafessin mai la pilota, és a dir, amb la finalitat de conservar la pilota, retenir-la, assegurarla... Ara Simeone, de l’Atlètic de Madrid, també fa rondos, però amb una altra perspectiva: que els jugadors del mig del camp robin la pilota sempre que puguin, desconstruint el joc de l’altre...

I amb jugadors com Koeman, trencaven la pressió sobre la defensa?

A Koeman el vam fitxar com a interior o migcampista. En aquella posició era un patata. Era tan lent que no funcionava. Llavors amb en Johan vam decidir posar-lo de central, i ho vam encertar. Des d’allà les passava com pocs. I va acabar manant damunt del camp, cosa que al Pep, que el va substituir, li va costar de fer... Penseu que una passada llarga de Koeman arribava a uns 60 metres enllà. Aleshores era bàsic col·locarlo a prop del mig del camp. Això s’aconseguia amb els tocs curts que ajuntaven els jugadors.

Serveixen d’alguna cosa les concentracions?

En segons quins partits hi ha jugadors que el que necessiten és que els desconcentris. Els has de dir que si demà perdem no passa res...

Doncs per què concentraven els jugadors la vigília?

El primer cop que ho vaig fer em van fer morros. L’endemà la premsa em va demanar el perquè de la concentració. «Mirin», els vaig dir«, quan jo em vaig casar i el nen plorava a la nit, feia un cop de colze a la meva muller, ella s’alçava i portava el nen a una altra habitació perquè pogués seguir dormint. Ara, la dona també treballa i és el jugador qui s’aixeca...» En un hotel segur que no tenia aquest problema. I, ara, ja em poden dir masclista...

És cert que els jugadors paguen multes quan arriben tard o fan trapelleries...?

I tant! Vaig voler-les pactar amb ells. Em van dir: «cada malifeta 10.000 pessetes». Els vaig dir si em prenien el pèl. Vam acordar 10.000 la primera vegada, 20.000 la segona, i anar doblant... Vaig recollir al cap de la temporada 18 milions de pessetes. Quines males passades són més freqüents? Retards als entrenaments, als àpats, a l’autocar... No apagar el llum de l’habitació a mitjanit. Emprar el mòbil a l’hora dels àpats. Beure Coca-cola o altres begudes gasificades...

I, com a jugador, personalment com ho portava?

Jo vaig ser solter fins als 32 anys. Vivia a casa del pare i la mare. Fèiem les nostres malifetes, és clar. Els jugadors són com els alumnes d’un internat. Estàvem en una mena de túnel. Dilluns: viatge i recuperació; dimarts, entrenament; dimecres, partit (i viatges) o entrenament: dijous, rondo... Busques qualsevol vàlvula de sortida. Quan viatjàvem a l’estranger, també era molt diferent. Per exemple recordo anar a jugar un partit oficial a Polònia. En total, dos dies, un d’anar i un de tornar. Quan arribaves, estaves tan cansat que només volies dormir. No tenies esma ni per atendre la nòvia. Ara, quan els companys es van començar a casar, les dones els controlaven fins quan sortíem dels entrenaments. Sense dir noms. N’hi havia d’abassegadores que jo no hauria aguantat. Ara passa el mateix... Les parelles dels jugadors els fan anar més a ratlla que l’entrenador.

Ens podria explicar les tensions entre vostè i Johan Cruyff?

Tot comença quan Cruyff fa unes declaracions informant que plegava. Jo m’hi vaig sumar defensant-lo, però llavors ell em va dir que em quedés. Quan Cruyff va ser substituït jo vaig dir que només acabaria els dos partits que faltaven i tot seguit me n’aniria amb ell. Més tard, en una reunió força histriònica, amb la presència de Gaspart, hi va haver de tot: fins i tot alguna cadira va voleiar. Cruyff estava molt empipat, fins al punt que el seu fill no se’m va presentar al primer partit al qual un servidor, ja tot sol, l’havia convocat. Truco al Johan i el fa venir al partit. Vaig arranjar aquest tema dient-li que una cosa érem nosaltres i l’altra els nostres fills. Llavors pregunto al Jordi si vol jugar i em diu que sí. Comença el partit i quan ja perdíem per 2-0, decideixo fer dos canvis i quan estem 2-3, faig sortir Jordi Cruyff. El públic l’aplaudeix molt. El president Núñez em volia matar... Al següent partit, perdíem per 2-0 però amb el Pep el vam aconseguir empatar. Després d’aquests dos partits ja s’havia acabat el campionat i vaig plegar. Em vaig acomiadar dels jugadors i del club. Bé, el club va fitxar Robson. Tot al seu lloc, només que després d’haver- me estat dos mesos a casa, Robson em va oferir anar de segon seu. Li vaig contestar que no, perquè jo estava amb Cruyff. Davant la seva insistència i la d’altres instàncies del club, vaig decidir anar a parlar amb en Johan. Em va dir que el faria empipar molt si era entrenador del primer equip del Barça, però si feia qualsevol altra tasca tant li feia. I això és el que vaig dir al club i el que vaig fer. Llavors es va a començar a dir que havia traït en Johan i tot es va embolicar. Així doncs, cal deduir que, tot i que en Johan m’havia dit que no hi tenia inconvenient, en el fons li va saber greu. Tot i que el problema d’en Johan probablement és a casa seva... Abans Cruyff estava tot el dia a casa meva. Ja em trucava a les 8 del matí, quan jo encara dormia. Ara només ens trobem algun cop al Muntanyà, on coincidim quan anem a jugar al golf, ens preguntem per la família i poc més.

I entre Pep Guardiola i Tito Vilanova?

Va passar una cosa semblant. El Tito tenia un gran temperament. El conflicte sorgeix quan accepta entrenar el primer equip. D’entrada en Pep semblava que ho havia acceptat, però l’entorn li va omplir el cap. I és que tenien una oferta tots dos per entrenar el Manchester, un cop passat l’any sabàtic, que també tenien pagat. La cosa es va agreujar a Nova York, quan el Tito va anar a una clínica a fer-se un tractament oncològic i en Pep, que llavors hi residia amb la seva família, mai no el va visitar. En Pep ho sabia, ja que, en algun moment de l’estada, van coincidir les dues mullers.

Per què el Madrid té més copes d’Europa?

Perquè per guanyar-la l’havies de poder jugar. Només hi participava el primer de la lliga i nosaltres mai no quedàvem campions. Tot i que, dels que la jugaven, només eren bons alguns equips d’Itàlia, d’Anglaterra i d’Alemanya i... para de comptar. En canvi, nosaltres jugàvem la Copa Fires o de la UEFA, que era més difícil que la Lliga de Campions, ja que era a un partit. No hi havia lligueta i et podia tocar qualsevol el primer partit. Hi havia tots els bons i es feia més complicat passar. D’aquestes sé que n’havíem guanyat! Ara hi ha molta diferència entre equips i, amb els preus dels fitxatges, cada cop n’hi haurà més. Tot va contra els febles.

El futbol és una maregassa plena d’esculls i vel·leïtats i vostè hi ha sabut navegar prou bé...

Us posaré un exemple. En un partit Barça- Madrid no em sortien les coses, la gent m’escridassava i xiulava a tot pulmó. Fins vaig sentir crits de «¡Rexach al banquillo!». A punt d’acabar el partit, va arribar un córner a favor nostre. Jo els tirava sempre, però no em vaig atrevir a anar a l’angle per por que no em tiressin alguna cosa al cap. Em vaig quedar fora l’àrea i al davant de la porteria amb tanta fortuna que la pilota va arribar just on era; no vaig dubtar ni un segon, vaig rematar tal com venia i la pilota va entrar per l’esquadra. Va ser un gran gol! Els que em volien estossinar m’esperaven a la sortida i em volien pujar a collibè com si fos un torero...