Pere Miró: «La proposta de Barcelona i el Pirineu és realista i la data hauria de ser el 2030»

Què representa aquest premi Riudor per al COI i per a vostè?

L'organització que represento, el Comitè Olímpic Internacional, va estar sorpresa en primer lloc per la proposta de concessió d'aquest guardó, per part d'un club de futbol base de Sant Fruitós. Al COI, sent una organització coneguda arreu del món, no havíem rebut mai una proposta semblant. Ho vam estudiar i ens va semblar fantàstic. Més quan vam conèixer una mica més l'escola, que promou els valors que l'esport pot fomentar. Perquè és el mateix que, amb més o menys èxit, intentem fomentar nosaltres, que l'esport sigui una escola de valors. Per tant, ens vam trobar totalment identificats i vam acceptar el premi amb una gran satisfacció. I per a mi és doble, sent de la comarca, de Manresa.

Des del COI es va considerar ideal que fos precisament Pere Miró qui el recollís?

El president Thomas Bach, a qui va arribar directament la proposta, es va adreçar al nostre cap de comunicació i aquest va descobrir que l'indret d'aquesta escola de futbol era molt a prop d'on soc jo. I de seguida m'ho van comentar i va quedar decidit per part del president, que és qui mana al COI, que fos jo qui el representés. No tinc gaires oportunitats de venir al Bages, i ha estat una feliç coincidència.

Quin és ara mateix el seu dia a dia a Lausana, què té entre mans?

Moltes coses perquè el món, en general, cada dia és més complex, i l'esport també. Tot aprofitant aquestes hores d'estada a Catalunya he pogut visitar el que per a mi ha estat el gran secretari general de l'Esport, Josep Lluís Vilaseca, amb qui hem comentat com ha canviat tot, en pocs anys, amb aquesta complexitat en la qual ara ens movem. Per al COI, el que és fonamental ara és la preparació dels Jocs Olímpics de Tòquio, garantir que es preparin de la millor manera i que puguin acollir els millors esportistes del món. Al voltant d'això hi ha temes als quals estem molt atents: dopatge, corrupció, garantir el bon govern? Són l'antítesi dels valors que defensem i no podem tolerar que existeixin, prenem totes les mesures. És part de la condició humana, sovint, no seguir les regles establertes. Nosaltres treballem en l'educació i el control i, si no hi ha més remei, en el càstig. Són els temes que ocupen més espai i més planes als mitjans de comunicació, i nosaltres no volem consentir trampes.

A Tòquio hi tornarà a haver l'equip de refugiats que ja va participar a Rio de Janeiro, i es podrien entrenar a Barcelona, residint a l'antiga caserna militar de Sant Andreu. És així?

Sí que hi haurà equips de refugiats a Tòquio. La iniciativa que vam tenir al Brasil va ser rebuda amb molt més èxit del que esperàvem, l'acollida al món va ser fantàstica. Continuarem perquè és part de la defensa dels valors en què estem implicats. La diferència és que a Rio vam començar a gestar-ho sis mesos abans dels Jocs, vam haver d'anar a cor-re-cuita i ara hem tingut més temps. Vam adoptar un pla que ens està permetent fer un treball de base. Vam fer una crida a tots els comitès nacionals en el sentit que si identificaven en els seus països atletes refugiats, que ens ho comuniquessin. Aquesta crida va tenir una molt bona resposta i, en aquests moments, tenim una llista de 60 esportistes que són en quinze estats diferents. Amb aquest equip volíem cridar l'atenció al món en el sentit que hi ha 70 milions de refugiats i ens hauria de preocupar a tots. A més ajudem atletes de nivell que, per les dificultats que passen, d'altra manera abandonarien la competició. En el tracte amb Barcelona estem en un estat incipient de converses però sí que hi ha una bona voluntat per part de l'Ajuntament, que ens ha fet l'oferta i hi té una especial sensibilitat.

Han passat un parell de mesos de l'enrenou diplomàtic del qual vostè va ser protagonista quan el Govern espanyol es va queixar per les seves declaracions demanant que els esportistes de Kosovo poguessin competir a l'Estat, i avisant de les possibles sancions si no era així. Fins i tot el ministre Josep Borrell va enviar una carta de queixa al COI. Com ho valora tot plegat?

Va ser una polèmica en la qual, personalment, no m'hauria agradat estar mai vinculat. La meva feina és més aviat resoldre problemes, no crear-ne. Em va sorprendre molt. Jo vaig fer la tasca que em correspon, la que faig habitualment arreu del món. Com a director general adjunt del COI em dedico a lluitar contra la discriminació dels atletes. Passa per moltes coses, i una d'elles és intentar que el concepte esportiu estigui per sobre de qualsevol diferència política que pugui existir, que l'esport uneixi la gent. Em toca, moltes vegades, adreçar-me a dos països que no tenen relacions diplomàtiques o bé, pitjor encara, que estan en situacions conflictives de veritat. I que, malgrat això, esportistes de tots dos puguin competir l'un contra l'altre, sense problemes. L'esport ha d'obrir portes, ponts de diàleg.

Però, és clar, en el cas de Kosovo es tractava d'Espanya i vostè, a banda del seu càrrec al COI, és català?

Probablement el fet que ho digués jo, fent la meva feina normal, es va entendre malament, o es va voler entendre malament. I ja no aniré més lluny perquè no vull pas tornar a obrir cap mena de polèmica. En tot cas, el més important és que la qüestió dels atletes de Kosovo s'ha arreglat. Tenim la plena garantia que podran competir a Espanya. Si jo vaig haver d'estar enmig d'una polèmica per fer-ho possible, ho dono per bo. El que puc dir és que, ni tan sols quan he hagut de mediar en relacions tan conflictives com les d'Iran i Israel, no m'he trobat amb una polèmica com aquesta de Kosovo, aquí, a casa.

La seva tasca diplomàtica també la va haver d'utilitzar en les converses amb les dues Corees, que van culminar amb l'acord que va permetre que desfilessin juntes en els darrers Jocs d'Hivern.

Aquest és un altre dels exemples que l'esport pot estendre ponts de diàleg. Des de feia un parell d'anys hi havia la intenció que els nord-coreans poguessin participar als Jocs de Pieonchang. Es el mateix cas de Kosovo, i no vull comparar. Són dos estats, el del nord i el del sud, que encara no han firmat l'acord de pau de la guerra dels anys 50. Hi va haver diàleg, i quan la gent es vol entendre, ho fa. Es va acordar aquesta marxa conjunta de les dues delegacions en la cerimònia inaugural, com a mostra d'unitat, la que pot generar l'esport. I això va tenir una segona part, que va ser tenir un equip, el d'hoquei gel femení, amb jugadores dels dos països.

Com és l'escenografia per ajuntar representants de les dues Corees per tal que parlin, que pactin. Ha de tenir la seva importància, oi?

Hi ha hagut molts escenaris en les converses que vam mantenir i que continuen. Des d'una sala en una reunió amb quatre persones preparant-ne una altra amb més gent en la qual també hi havia ministres, fins a d'altres en què ja érem vint o més. El que he après en aquests anys al COI és que has d'arribar a tenir la capacitat que les dues bandes es puguin entendre. I si cal, has de traduir. I vull dir que no és pas qüestió de parlar o no el mateix idioma sinó que algú ajudi a fer entendre i pair les idees que es volen transmetre cadascú. Els escenaris s'han d'anar canviant, en funció del moment. A vegades, cal fer reunions bilaterals, primer amb uns, després amb els altres, amb pocs elements de conversa o amb més, després posar-los junts? El decorat ha de ser l'adequat i els que participin en la trobada s'han de sentir ben còmodes. Per tant, a vegades el marc ha de ser íntim. I en altres s'ha de pensar que ha de ser per escenificar un acord que anirà al món.

Suposo que va ser una gran satisfacció, tant a nivell del COI com personal, aquest apropament i unió de les dues Corees.

Sí, perquè va servir per obrir altres portes. Després dels Jocs vaig tenir l'oportunitat d'acompanyar el meu president, Thomas Bach, a la capital de Corea del Nord, Pyongyang. Ens va rebre el líder suprem, Kim Jong-un, i ell mateix va confessar-li, clarament, que aquesta unitat esportiva havia ajudat a la distensió i a continuar el diàleg en altres àmbits. Per això dic, amb tota franquesa, que davant casos com aquests, que altres situacions es magnifiquin de tal manera, i es treguin de mare, com s'ha fet... La vida és així i jo continuo fent la meva feina. Ara aviat, el febrer, tenim una reunió a Lausana per poder confirmar que, altra vegada, les dues Corees tornin a estar, veurem de quina forma, juntes a Tòquio. Amb una desfilada conjunta o amb diversos equips amb esportistes del nord i el sud. Vam crear una tendència i això continua, tant en el nivell esportiu com en el polític.

Canviant de tema, vostè està en contacte gairebé permanent amb els preparatius de la candidatura de Barcelona-Pirineu per als Jocs d'Hivern. Com està el projecte i quina seria la data ideal?

Estic veient un gran entusiasme. Penso que hi ha un projecte molt realista, que té credibilitat. Es posa la muntanya, que és el Pirineu, en el centre amb Barcelona al darrere, donant suport. M'ho han explicat amb detall i crec que està ben pensat i té sentit de país. Si tot continua endavant s'ha de parlar del 2030, perquè de cara al 2026 el termini de les candidatures ja es va tancar fa temps i no s'hi va entrar. Ara fa falta que hi hagi una unitat absoluta, política i ciutadana, que Barcelona acabi d'entendre aquest suport a la muntanya, però els elements per bastir una bona candidatura hi són, és tot força engrescador.

Hi ha el suport total també per part del Comitè Olímpic Espanyol?

El COE em consta que està donant tot el seu suport, de les relacions de la Generalitat amb el Govern espanyol ja en puc opinar menys. Esperem que tot tiri endavant.