La baganesa Clàudia Pons ha aconseguit, com a seleccionadora, el títol de campiona d'Europa de futbol sala amb l'equip estatal absolut femení a Portugal i en la primera edició d'aquesta competició. Pons es va formar com a jugadora al FS Gironella, club amb el qual va ascendir a la màxima categoria la temporada 2003-04. Al conjunt gironellenc va ser la capitana abans de fitxar pel Còrdova el 2008. Amb els andalusos va guanyar dues lligues, una Supercopa d'Espanya (2010) i una Copa Ibèrica (2009). Va retornar al FS Gironella en la campanya 2010-11 i es va retirar el 2015. Ha jugat amb la selecció catalana i amb l'estatal (en aquest cas va jugar les tres primeres edicions de l'anomenat Torneig Mundial).

Aquests dies de celebració per l'europeu, s'ha parlat molt d'un somni fet realitat. Però deu haver-hi alguna cosa més darrere d'aquest gran èxit esportiu.

I tant! La selecció estatal femenina de futbol sala ja fa temps que ha fet un pas endavant. Jo diria que des del 2010, quan es va organitzar el primer Torneig Mundial, una competició que, malgrat ser oficiosa, va servir per saber quin era el nivell d'Espanya i, a partir d'aquí, poder treballar en aspectes concrets de millora fins aconseguir aquest primer títol oficial.

El cap de setmana passat es va jugar la fase final d'aquest campionat d'Europa amb les quatre millors seleccions

Sí, el setembre es va disputar la fase prèvia a Leganés amb un grup de quatre països, dels quals només el primer accedia a la fase final. En aquell cas vam superar Romania, Polònia i Itàlia. En els altres grups es van classificar, per a la final four, Rússia, Ucraïna i Portugal, que ha estat l'amfitriona dels darrers partits.

Tant en el partit de semifinal contra Rússia (5-0) i a la final enfront de Portugal (4-0), la selecció espanyola no va encaixar cap gol. Quina importància dona a aquest fet?

La nostra selecció es basa en una filosofia marcada pel treball defensiu i l'estratègia. Invertim molt temps de preparació en aquests aspectes. Coneixíem bé tant Rússia com Portugal i calia un bon posicionament a la pista perquè això ens donava més confiança al davant.

A la final, el marcador va ser contundent, però hi va haver moments de patiment.

Sabíem que hi hauria estones complicades i així ho teníem planificat. Contra Portugal, els partits sempre són llargs, i encara més a casa seva, amb el pavelló ple, els arbitratges... Però vam estar molt bé i la veritat és que tot va sortir de la millor manera. Era una oportunitat que no podíem desaprofitar. Vam saber patir, és cert, perquè elles, quan tenen el marcador en contra, fan un joc més dur. Estàvem preparades per a tot.

Ha comentat que coneixen Rússia i sobretot Portugal.

És així, hem fet moltes concentracions amb les portugueses i gràcies al seu gran nivell ens ajuden molt a millorar. Veiem els defectes i el que cap canviar.

Com definiria el grup de jugadores que dirigeix.

Diria que és una selecció polivalent. Combina l'experiència d'unes jugadores amb altres de més joves amb molta projecció que aporten detalls diferents al joc. Podem jugar directes o ser més combinatives. A les semifinals van poder jugar totes, i a la final només va quedar sense minuts la segona portera i una altra jugadora.

Es dona el cas que a la selecció hi ha Berta Velasco, l'única jugadora catalana, amb la qual va compartir vestidor al FS Gironella.

I no només ella. A la selecció hi ha 5 o 6 jugadores que havien estat companyes meves quan jo jugava. Respecte a això, tenia por de si funcionaria, però ara puc afirmar que hi ha més coses positives que negatives. Tot és més fàcil perquè elles em coneixen i jo les conec. Saben com soc i fins on es pot estirar la confiança que ens tenim mútuament. En aquest sentit, no tinc cap queixa. Estic molt agraïda a la seva col·laboració.

Va ser presentada com a seleccionadora l'estiu passat i, pocs mesos després, ja ha guanyat un títol. Això és arribar i moldre.

Bé, cal dir que aquí hi ha un treball al darrere. Jo feia de segona entrenadora des del 2o015 al costat d'Alicia Morell. I ara, el que he fet és donar continuïtat al projecte. He de dir que aquests mesos també hi ha hagut moments amargs, com va ser la participació de la selecció sub-18 femenina, que jo també dirigeixo, als Jocs Olímpics de la Joventut, que optàvem per l'or però ens vam haver de conformar amb el bronze.

Què significa aquest títol europeu per al futbol sala femení?

És el primer pas d'un llarg re-corregut. Hem de mantenir el nivell perquè no sembli que aquest europeu hagi estat una casualitat. Hem de lluitar pel futbol sala femení, a veure si finalment la FIFA es decideix a organitzar un Mundial. Aquest campionat d'Europa, de la UEFA, ha tingut molta repercussió, i la gent de la FIFA va poder copsar l'èxit.

Què falta al futbol sala femení per tenir més relleu?

El futbol sala és un esport encara minoritari, i en el vessant femení encara més. Falta més implicació dels mitjans, i més recursos. Actualment, a la lliga espanyola de Primera Divisió, segurament una de les més potents del món, només hi ha un club, el Burela, que té algunes jugadores amb contracte laboral. Falten entrenadors ben formats, espònsors, etc. però sobretot millors condicions per a les jugadores i, no només, econòmicament, sinó també en instal·lacions, horaris; en definitiva, unes estructures solvents. Moltes vegades no és només demanar un sou per a les jugadores sinó unes condicions per entrenar-se bé, tenint en compte que no són professionals. I també els viatges amb unes mínimes comoditats.

Si el Barça tingués un equip femení a la secció de futbol sala ajudaria?

És clar, ajudaria en molts sentits. També és cert que els èxits del futbol sala masculí ajuden el femení. Igualment s'ha de dir que la Federació Espanyola s'hi està abocant, i això també pot servir.

I el futbol sala femení a Catalunya, en quina situació es troba?

Quant a clubs hi ha dos equips a Primera Divisió, la Penya Esplugues i el Femisport Sabadell, que està lluitant per la permanència. En l'àmbit formatiu hi ha hagut una gran millora i així ho demostren els resultats de les diverses seleccions catalanes en les competicions estatals.

A la recepció que va fer la Federació Espanyola per homenatjar la selecció estatal femenina de futbol per haver guanyat l'europeu, el president federatiu Luis Rubiales va parlar de Clàudia Pons més com a mestra que com a seleccionadora.

Jo penso que l'aprenentatge és recíproc. És possible que les jugadores aprenguin de mi, però jo també aprenc d'elles. Cada jugadora és diferent, cada grup és diferent. No em considero una mestra. Jo hi soc per ajudar en el que pugui perquè la selecció millori.

Quins reptes té properament amb la selecció?

Tenim una concentració amb la selecció sub-18, precisament amb Portugal a final de març. I amb el combinat absolut tenim un torneig a Moscou el maig davant de seleccions ja consolidades i al qual assistim cada any.