Va debutar de la millor manera possible, amb un títol mundial. Ramon Forcada es va estrenar amb el campionat de 125 centímetres cúbics d'Àlex Crivillé, amb una JJ Cobas, i trenta anys després continua al campionat. Ara és l'enginyer de pista de Franco Morbidelli, actual dotzè classificat de MotoGP amb una Yamaha, i durant tot aquest temps ha acompanyat figures del nivell de Sito Pons, Alberto Puig, John Kocinski, Alex Barros o Jorge Lorenzo, amb qui va ser campió del món.
En una entrevista concedida a Repsol, Forcada fa una anàlisi de l'evolució del motociclisme durant aquestes tres dècades. Recorda que «vaig arribar a conseqüència de la gran temporada de Crivillé. Vaig entrar per treballar en el banc de proves amb els motors, perquè estava obtenint grans resultats i les circumstàncies ho van exigir així». Per a ell, «guanyar el títol va ser al·lucinant. Guanyar un campionat no previst va ser important».
«Tot ha canviat»
Des de llavors, Forcada ha assistit a tots els canvis mecànics que hi ha hagut. Explica que «ha evolucionat tot. Han canviat molt els pneumàtics, s'ha guanyat en el control de la potència i l'aerodinàmica no s'atura». Segons el seu punt de vista, en les geometries «s'ha variat menys, perquè la moto es mou per una sèrie de forces que la controlen i la fan funcionar».
El que sí que ha canviat, per a ell, ha estat com es viu al pàdoc, amb les pilots. «Abans era com una família. No hi havia grans estructures i tots els equips anaven en camió o autocar. El nostre era de cinquena mà, amb una tenda de càmping. No hi havia pressa per acabar». Ara «es continuen fent jornades de 14 o 16 hores al circuit, però s'ha professionalitzat tot. Quan acabes dones una llista als mecànics de què cal fer. Abans era tot més relaxat».
Motos per al record
En tot aquest temps, Forcada ha passat per tots els cubicatges. Des de 125 cc a 250, 500, 990, 800 i 1.000. Preguntat per quin és el seu favorit afirma que «cada categoria té coses bones i coses dolentes. La moto que recordo amb més estimació és l'Honda NSR 500. I després també la de 990 cc, la primera MotoGP que es va fer de quatre temps i cinc cilindres, un motor espectacular. Era senzillíssim, amb una construcció brillant, sense gaire tecnologia. Era un motor clàssic que funcionava bé».
El moianès també és reconegut per les relacions que ha tingut amb els seus pilots. Algunes no han estat positives, però en d'altres aquest enteniment ha donat molt bons resultats. Per a ell «el més important és la confiança a nivell tècnic. No hi ha res millor per a un pilot que ser capaç d'explicar al seu tècnic què li passa i que confiï que ell ho solucionarà. Per al tècnic, el mateix. Si saps que el pilot t'explica el que realment ha sentit a la moto i té clar el que necessita per anar ràpid, t'ajuda de seguida a poder prendre la línia a seguir».
Tot i les millores, mirant enrere, trenta anys i menys i tot, Forcada troba a faltar unes quantes coses. Entre elles, «el pla tècnic, l'artesanal, el manual. Les coses que feies, allò que podies inventar i provar i que ara és impossible pel funcionament de la moto. El problema dels bancs de proves és que quan evoluciones una moto trenques moltes coses i per als equips petits, com era el de JJ Cobas, era complicat».
A Forcada també li hauria agradat «tenir la facilitat que hi ha ara per viatjar. Quan jo vaig començar calia recórrer a la furgoneta o al cotxe i això significava passar molt temps fora de casa, creuar fronteres i d'altres situacions de difícil gestió. Ara, en canvi, és més fàcil tornar a casa» després de ser a cada Gran Premi.
