13 de octubre de 2020
13.10.2020
Regió7
ENTREVISTA

Lardín:«S'ha perdut el futbol imaginatiu, el que sorgia dels parcs, del carrer en definitiva»

L'exfutbolista esparreguerí recorda que al Congost «l'entrenador Eduardo Teixeiro em va canviar el físic, les seves pretemporades eren molt dures»

12.10.2020 | 22:14
Jordi Lardín amb la seva família al Nou Estadi del Congost amb la samarreta que li va regalar el CE Manresa

Nascut a Esparreguera (juny del 1973), Jordi Lardín ha estat un dels futbolistes més emblemàtics del CE Manresa, entitat que diumenge va fer-li un reconeixement per la seva trajectòria. Hi va arribar als onze anys i en va marxar, encara en edat juvenil, el 1991. No va tardar a arribar al primer equip de l'Espanyol, on va fer molt bones temporades amb unes habilitats i rapidesa molt accentuada per la banda esquerra. L'Atlètic de Madrid i la selecció estatal absoluta van venir després.

Content pel reconeixement que li ha fet el CE Manresa?

Al cap i a la fi, un reconeixement d'aquestes característiques és a una carrera, a una vida esportiva, i a tothom li agrada, sobretot si bé d'allà on has sortir, com ha estat aquest cas. És el somni de tots els nens, poder jugar a la màxima categoria quan estàs en el període de formació.

Com va arribar a Manresa?

Doncs el pare d'un amic, que era de Monistrol, em va engrescar perquè provés pel CE Manresa. Ho vaig fer i va sortir bé. Devia tenir uns onze anys i vaig ser-hi fins a arribar al primer equip, quan encara era juvenil.

Abans de venir a Manresa, va tenir la possibilitat de jugar amb el Barça. Com ho va viure?

Jo jugava a Esparreguera i el meu cosí em va portar a provar al Barça. Em volien per al seu aleví, però no ho vaig veure clar i vaig decidir no quedar-m'hi. Això no vol dir que no respecti i molt l'entitat blaugrana.

Com s'ho feia per venir d'Esparreguera a Manresa?

Doncs havia de fer moltes peripècies. Quan vaig poder per l'edat, agafava una Derbi Variant, anava a Olesa i venia a Manresa en tren. No ho tenia fàcil. Quan ja vaig formar part de la plantilla del primer equip, venia en cotxe amb el Xavi Juhera, que era d'Abrera; em recollia a Olesa. També el porter Joaquim Cols m'havia acompanyat moltes vegades.

Sempre ha estat relacionat d'una forma o altra amb el món del futbol. Creu que aquest esport ha canviat molt de quan va arribar a Manresa a ara?

I tant, que ha canviat. Els entrenadors són més acadèmics, més tàctics, però s'han perdut els jugadors imaginatius, els que sorgien dels parcs, del carrer en definitiva. Els futbolistes eren més rics en recursos en comparació de les qualitats que tenen ara.

A Manresa va tenir diferents tècnics. En el primer equip, l'Eduardo Teixeiro.

Ell va ser qui em va canviar el físic. S'ha de tenir en compte que jo ja jugava al primer equip del CE Manresa als 15 anys i les pretemporades de l'Eduardo Teixeiro eren dures, molt dures diria jo. La veritat és que era un plus físic que després em va anar molt bé. També recordo entrenadors com el Jose Sánchez a l'infantil, el Toni Ramos, etc, que també em van marcar en aquell moment. Tinc clar que del CE Manresa vaig sortir preparat per anar a jugar al sub-19 de l'Espanyol i tot seguit al primer equip.

Jugava d'extrem a la banda esquerra; considera que s'ha perdut aquesta posició en els equips actuals?

Jo no em considerava un extrem pur, també podia jugar al mig del camp com a interior, però sí que és veritat que s'estan perdent alguns tipus de jugadors amb els nous sistemes de joc.

Del CE Manresa a Preferent al primer equip de l'Espanyol en quatre dies...

Javier Clemente em va fer debutar al primer equip de l'Espa-nyol a Primera Divisió, a la Romareda, al camp del Saragossa i després, José Manuel Díaz Novoa em va donar continuïtat; posteriorment, José Antonio Camacho, fins que vaig decidir marxar a l'Atlètic de Madrid

El greu accident de cotxe que va tenir amb el seu germà va marcar la seva carrera?

Més que res em va donar una altra visió de la vida, una vida que es pot perdre en un moment. Em va fer replantejar moltes coses, sobretot que havia de dedicar més temps a la família. Això va fer que comencés a deixar més de banda el futbol.

Es va retirar als 29 anys, molt aviat, oi?

M'encanta el futbol, però en aquell moment no em sentia important a l'Atlètic de Madrid de Luis Aragonés. Després d'un any cedit al Jerez, vaig plegar.

No s'ha plantejat mai fer d'entrenador?

No m'agrada, la veritat; no m'ha cridat mai l'atenció. En canvi, considero que tinc bon ull per crear i organitzar plantilles.

Després de ser jugador, ha fet la feina de coordinador del futbol base de l'Espanyol i posteriorment de director esportiu. Què fa ara?

Continuo lligat al futbol , que és la meva vida. Porto la direcció general de l'empresa anglesa Epic Sports, amb qui tinc contracte per tres anys. Segueixo jugadors per estar actualitzat i no descarto en el futur, si surt alguna proposta, portar la direcció esportiva d'algun club.

Haver estat tants anys servint l'Espanyol és una cotilla?

Certament, després de tants anys en un mateix club quedes encasellat, però espero que surti alguna altra proposta en el futur.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Buscador de deportes

LaLiga

Saps què pots fer en aquest espai tan exclusiu?

Alex Gallar i Pape Diamanka, jugadors de l'Girona FC, van presentar l'Àrea Movistar LaLiga, un espai que uneix la passió pel futbol, ​​l'entreteniment i les noves tecnologies.


L'últim El més llegit