Les màquines ben engreixades són aquelles en què totes les peces fan la seva funció correctament i ajuden, de manera seqüencial, que tot flueixi. Quan enmig del procés hi ha alguna part que no va, que s'espatlla o simplement que no hi és, la cosa ja no tiba igual o, simplement, no tiba. En l'aparell ben muntat de Pedro Martínez d'aquest inici de temporada, en el qual, tret d'excepcions puntuals, s'ha jugat bé més enllà del resultat, ahir faltaven dues peces al mateix lloc, dos escortes, Makai Mason i Guillem Jou. I la corretja de transmissió ja no va treballar igual.

Ho feia més quan Rafa Martínez ocupava la seva posició, tot i que amb problemes. Ja no ho feia gens, sobretot a l'inici, amb el nouvingut Matt Janning al camp. Poc es pot esperar d'algú que fa tres dies celebrava el Nadal als Estats Units i que ha arribat just per saludar, s'ha perdut un entrenament per culpa del cas de covid en el tècnic ajudant Marc Estany, que va estar a punt de fer ajornar el partit, i va saltar a la pista després de mig any d'inactivitat. Però la falta de connexió entre bases i homes alts, aquella circulació rapidíssima que sol desarmar els rivals, ahir va quedar interrompuda durant massa minuts, i el Baxi ho va pagar amb la derrota.

A tot això cal sumar un Gran Canària que ha reviscolat gràcies als fitxatges i que ara té un pla. L'equip de Porfi Fisac, que ha perdut set partits rebent 85 punts o més, amb els nous jugadors s'ha posat les piles en defensa. Ha guanyat els quatre darrers partits sense que l'adversari hagi superat els 71 punts i ahir sabia que havia d'aturar la fluïdesa manresana, posar mans a l'exterior per tallar passades, tancar com fos el bloqueig i continuació dels bases, sobretot Dani Pérez, amb els pivots, prioritàriament Eatherton, i provocar un curtcircuit. I ho van aconseguir. Llavors tant era que els seus percentatges en atac fossin dolents. Si es mantenien durs, serien a dins del partit.

I hi van poder entrar de nou quan, tornant del vestidor, el Baxi va semblar trobar, en un dia tan històric com el d'ahir, la vacuna, l'antídot a la falta de ritme. Va poder córrer, es va passar la pilota i un triple de Jonathan Tabu posava el 50-39 preludi de l'inici de la desitjada escapada. Però era un miratge, com quan als televisors antics els donaves un cop i funcionaven durant uns segons, i es tornaven a espatllar al cap de poca estona. El Gran Canària va tornar a molestar, a explotar els punts dèbils del rival i va clavar un parcial d'1-15 al qual el Baxi ja no va saber trobar resposta.

Queda clar, amb el resultat d'ahir, que, tret d'una reacció suportada amb tot de resultats favorables impensables, el Manresa quedarà sense anar a la Copa just quan farà 25 anys que la va guanyar. Però també que aquesta no era la prioritat quan va començar la temporada. Té set victòries i almenys n'hauria d'aconseguir sis més per estar tranquil, i els partits que compten de veritat, ni que Pedro Martínez digui que tots són els de la seva lliga, són els de l'estil de demà a Sant Sebastià. Allà, en una plaça de toros on gairebé hi ha el mateix ambient fred amb públic que a porta tancada, cal recuperar el ritme que fa funcionar l'equip.