Casat amb la Carme Torras, pare de cinc fills -tres noies i dos nois que li han donat deu néts-, Vidal és fill d'immigrants. El pare era d'Águilas, a Múrcia, i la mare de Medina de Rioseco, a Valladolid. Tots dos van arribar a Catalunya de molt jovenets: "la mare als set anys i als nou ja treballava a la fàbrica. El pare va venir perquè el seu el seu germà més gran, que havia arribat abans, s'havia instal·lat, tenia una vaqueria i li podia donar feina; després va entrar a la Pirelli. Però durant la retirada de l'exèrcit republicà, el 1939, se'l van endur i no en vam saber mai més res. La mare va quedar sola i va passar molts disgustos, perquè a la fàbrica es parlava dels marits d'altres treballadores que anaven tornant, i el seu no arribava. Més aviat hi havia desaprensius que intentaven treure-li diners a canvi d'informacions que no existien. Es va morir quan jo tenia vuit anys, suposo que dels disgustos, i vaig quedar a càrrec d'una seva germana, que em va fer de mare, i de l'àvia, que era una gran dona".

En aquells anys el concepte de seguretat era ben diferent.

Les famílies eren més àmplies i estaven juntes, se solucionaven els problemes.

I cap a on va orientar la vida?

Als dotze anys jo mateix em vaig trobar la primera feina, a l'escorxador, recollint i netejant budells per fer-ne cordes. Al cap d'un any vaig entrar a la perfumeria Egrema. I als 14 anys vaig començar l'aprenentatge a la fàbrica tèxtil de Cal Roca. Després vaig anar a Ponts Ricart, però l'amo va morir i vaig dir al fill que amb ell no continuaria, que no m'agradava la seva manera de fer. En tornar de la mili ja tenia una altra feina, d'encarregat, però hi havia un encarregat més vell que jugava brut amb els altres, per gelosia: un dia el vaig estampar a la paret i vaig plegar. Després vaig anar a l'Aranya quan s'estava traslladant del Saclosa al Salt; em vaig fer càrrec d'organitzar el trasllat sense aturar la feina, i me'n sortia prou bé, però un dia l'amo em va esbroncar davant de tothom. Jo li vaig dir: li deixaré la fàbrica muntada, però, en acabar, plego. M'estimo més menjar-me una arengada amb tranquil·litat que un pollastre que se m'entravessi.

I va tornar a canviar.

Vaig entrar a cal Dalmau, i vaig estar-hi molt de gust fins que em van posar a vendre unes màquines alemanyes de brodar, però no em deixaven negociar descomptes i així no les podia vendre. Al final, un reorganitzador d'empreses, que abans havia enfonsat la seva, va tancar la representació i a mi em van proposar de consumir-me en un despatx sense feina. De manera que vam acabar acordant l'acomiadament, i estant a l'atur, els fabricants d'aquelles màquines alemanyes em van buscar perquè les tornés a vendre, però amb més llibertat per fer tractes. I ves per on, quan estava amb ells a Barcelona en una fira de maquinària, però encara sense haver signat i per tant a l'atur, em va trucar la dona perquè m'havia de presentar aquell mateix matí a l'Inem. Vaig pensar: aquí hi ha hagut una denúncia! Amb aquella gent vaig arribar a vendre cinquanta màquines, i la més barata costava deu milions. Llavors va venir una crisi del brodat, van reduir personal, i a 60 anys, com que a casa havíem comprat una de les màquines perquè la fes anar la dona, em vaig posar a ajudar-la i a buscar clients. Aquell mercat també va anar baixant, però llavors ja em podia jubilar.

En la seva joventut va ser dels primers minyons de l'Agrupament Escolta Cardenal Lluc.

Vaig entrar-hi el 1952, un any després de crear-se l'agrupament. Llavors anava als vespres a Arts i Oficis i allà un company m'hi va fer interessar. Vaig ser minyó i cap de patrulla, i en plegar uns quants vam provar de crear una secció nova al Poble Nou, però el capellà no ens hi volia, i al cap d'un any ens va fer fora, tot i que teníem una bona colla de mainada. Però no hi va haver res a fer. I entre això, que començava a festejar, i que em va arribar la mili...

I es va acabar l'escoltisme.

No me n'he desvinculat perquè hi he mantingut el contacte, hi vaig portar els meus fills, i aquests hi han portat els néts.

També ha estat als Amics de l'Art Romànic.

N'he estat un dels fundadors. Ja el 1979 uns quants vam estar afiliats a l'entitat de Barcelona, però a principi dels anys vuitanta vam decidir-nos a crear la nostra pròpia associació. No és que hi tingués una gran afició, abans, hi vaig entrar per amistat amb el Francesc Villegas, que sí que hi tenia molta afició i feia tertúlia amb el Jaume Soldevila i el Jaume Pons a la farmàcia. Ells i l'advocat Xavier Sitges havien organitzat un curset i tot. D'altra banda, resulta que jo he estat sempre un manetes, i de la Jove Cambra, a través del Pons, em van demanar que els ajudés a fer una falla per cremar a la plaça Major, un any que organitzaven les Festes de la Llum. El Jaume Soldevila en va fer el disseny, i el fuster Fargas i jo la vam muntar. Arran d'allò ens vam anar trobant més i vam acabar creant els Amics.

I s'hi va engrescar.

Sí, perquè les activitats eren molt interessants. Quan vam inaugurar vam fer una exposició de dibuixos meus, a ploma, d'esglésies romàniques, i a més a més els vaig vendre tots, una quarantena. Després el Villegas va fer el llibre del Romànic al Bages i jo li ho vaig dibuixar tot; 125 dibuixos. Vam crear la Fira de Nadal, que vam mantenir més de vint anys, i jo m'encarregava de muntar les instal·lacions, les taules... sempre he estat d'aquells a qui agrada remenar les coses.

Ha fet altra obra artística?

Dibuix, alguna cosa de pintura... I les reproduccions de peces romàniques que durant anys s'han posat a la plaça Major per les festes de Nadal. Ara el que estem exposant és la reproducció d'una clau de volta de la basílica de la Seu dedicada al Naixement. No de tota la pedra de la clau de volta, és clar, sinó el medalló que queda a sota, a la vista de la gent. I ara em dedico, és clar, als pessebres.

Vostè és fill d'immigrants. I també ho eren la seva àvia i la seva tieta, que el van cuidar quan van faltar els pares. Però es va adaptar de seguida a la cultura catalana.

Qui s'hi va integrar va ser la meva família. De la mare no en tinc gaire memòria, però de la tieta, sí: estava molt integrada a la llengua, i l'àvia només la parlava a trossos, però l'entenia i li agradava. Fa molts anys recordo haver sentit dir a una dona: què véns a plorar, si has vingut com jo, perquè sabies que aquí podíem menjar. De vegades hi penso quan trobo castellans que fa quaranta anys que són aquí i encara malparlen dels catalans.

El pas per l'escoltisme el va acabar de catalanitzar?

No, perquè ja ho estava. No recordo el moment en què, a casa, vam començar a parlar en català amb la tieta, i des de llavors sempre més.

Llavors el català era més present al carrer...

Al carrer, sí, però a l'escola, no: tot en castellà i cara al sol. Però al carrer es jugava en català. Ara no es juga al carrer, però a la mainada la sento expressar-se d'una altra manera.

I això de l'afició als pessebres, com li va venir?

Va venir de resultes de conèixer la gent dels Amics del Romànic. El Villegas va començar a preparar un llibre sobre pessebres, i va anar a parar al Simats, que ara ja te noranta anys, i que abans ja havia començat a exposar els seus diorames al Casino. I el Simats va dir al Villegas que li agradaria tornar a muntar-ho, però que no sabia gaire a qui recórrer, i el Villegas va pensar que jo, com que havia estat fent els medallons de la plaça, els aniria bé.

I som-hi.

El primer any vam fer l'exposició a can Jorba, que estava a mig vendre. L'any següent ja no en podíem disposar però ja vam poder instal·lar-ho al Casino. El problema era on treballar en el muntatge, perquè amb els dies que et donen per instal·lar-ho, ho has de portar gairebé muntat. Al principi ens van deixar un espai al mateix Casino, on vam muntar el xassís, i el pessebre pròpiament dit el vam muntar a casa meva. Però això no podia ser cada any. Vam demanar un espai a l'Ajuntament, però no ens el proporcionava. Al final algú ens va parlar dels baixos que es podien demanar a la Font dels Capellans i en vam aconseguir uns, tot i que eren petits i ni hi podíem muntar la totalitat del pessebre. Tot i això, fent-lo per trossos, ens hi vam estar tres anys. Mira que hem demanat vegades que ens deixin el xalet de Casa Caritat, que està abandonat i ningú no en fa res! Ho hem dit als tots els regidors que han passat fins ara, però no hi ha manera. Ara hem atabalat el nou regidor. En aquell local el pessebre hi podria estar de forma fixa i la gent anar-lo a visitar amb més comoditat. No sé si ens en sortirem...

De petit feia el pessebre?

Sí, un de petit al corredor de casa, en un raconet on hi havia els comptadors del gas i la llum. Que estaven coberts per una mena de tauleta i tapat amb una cortina. Damunt aquella fusta hi fèiem un pessebret, com podíem, i fins hi posàvem al davant un paper d'estrassa amb un forat per mirar i veure'l com un diorama. Entràvem als concursos que organitzaven els terciaris, que veníem a casa a mirar-lo, però tot en pla infantil. Quan van marxar els terciaris es van acabar bastant a tot arreu, però quan jo era petit era costum fer el recorregut i anar a veure el de l'Hospital, el de Casa Caritat, el dels Hermanos, els de cases particulars, com una de la baixada dels Drets que feia uns diorames macos perquè sí.

Una infantesa envoltada de religió.

Als sis anys vaig entrar d'escolà a l'església de Sant Francesc, on en aquells moments hi havia la parròquia de Sant Pere Màrtir perquè durant la guerra havien enderrocat la de Sant Domènec i encara no s'havia acabat d'aixecar Crist Rei.

Però en fer-se més gran ja va deixar de fer el pessebre.

I no vaig tornar a fer-ne fins que vaig entrat al Grup Pessebrista, amb el Simats, que m'anava donant les indicacions de com ho havia de fer. I després ja em deia: tu mateix, perquè jo li proposava: i si això ho fem d'aquesta altra manera?

Jo recordo haver anat a veure pessebres a principi dels anys seixanta.

Però es va acabar. Mentre hi havia l'Acció Catòlica i tot això encara es van anar fent, però després es va estroncar, no se'n veien ni als aparadors ni enlloc. Ara se'n tornen a veure, i és un goig per a nosaltres: ens sembla que hi hem donat una empenta. Però costa. Voldríem que vingués gent jove al Grup Pessebrístic, que ens jubilés als que hi estem, que ja tenim una edat: ens hauria de veure quan el muntem!

Potser es torna a veure en alguns llocs perquè s'ha agafat un un element identitari en front d'altres tradicions nadalenques més foranes.

Potser. Ara ens van trucar de Sant Joan de Déu, el germà Joan Manel, perquè a l'hospital li estaven posant arbres de Nadal pertot arreu i hi trobava a faltar el pessebre. N'hi hem muntat un de quatre metres quadrats que ja teníem fet. Fa dos anys va estar a Verona, a Itàlia, amb 21 diorames nostres més. L'any passat n'hi vam portar deu, i aquest any ens en demanaven més però ja teníem massa encàrrecs. Desmuntem muntatges vells i posem les peces d'una altra manera, i anem usant les figures del Simats, però s'estan acabant; haurem de mirar d'aconseguir algun diner per comprar-ne de noves.

La mainada d'ara també s'il·lusiona davant del pessebre?

A l'exposició en ve molta, de mainada, i els engresca molt que hi haguem posat dimonis. Sobretot als més petits. Hem fet un toc a les escoles i des de fa tres anys vénen els de la Renaixença, i ara en vindran de l'Ítaca.

Justament el col·legi Renaixença, que és un dels més multiculturals de Manresa.

Sí. Vénen nens de tota mena, i fins i tot compto quants en vénen de cada mena: magribins, sud-americans, autòctons...

Els sud-americans coneixen la història que s'explica als pessebres, però els magribins...

També s'ho miren. I fa dos anys va venir un grup de mares magribines a veure-ho, i ho vam estar comentant, les seves festes i les nostres.

I la mainada autòctona coneix el guió de la representació?

No gaire, tot i que alguns són molt petits, i nosaltres els anem explicant què representa cada figura i cada escena: la família, els pastors, els Reis que s'acosten...

Aquesta és una afició que porta molta feina només una part de l'any?

Nosaltres tenim feina tot l'any: primer s'ha de desmuntar i endreçar, després s'han de pensar les coses noves que es faran i les que s'han de canviar, fer els dibuixos, aconseguir peces i materials... Cap setmana no estem ociosos, però els darrers dos mesos és quan hem de córrer.

És una activitat que l'omple.

I tant. Ens trobem cada dimarts a la tarda i moltes setmanes també ens hem de veure els dijous.

Com veu el futur?

Falta que surti gent jove, costa. Hi ha qui hi mostra interès, però la gent jove tampoc no té tant de temps com nosaltres, i a l'hora que s'hi poden posar nosaltres ja anem de cara a tornar a casa. Però, en fi, ja trobarem la manera...