El sociòleg i investigador Felipe López-Aranguren (Madrid,1951) va ser la setmana passada a Manresa. Membre de l'Associació Catalana per la Pau i col·laborador del Centro de Investigación para la Paz que va ser reconegut amb el Premi nacional de Drets Humans, va presentar el seu llibre El negoci de la fam. El volum pretén denunciar l'especulació en borsa amb aliments i explicar les causes per les quals s'apugen els preus.

La xerrada va servir per donar el tret de sortida a la campanya de consum responsable que promou el Consell Municipal de Solidaritat cada Nadal.

Què és això, de l'especulació en aliments?

Són grans grups financers que controlen el preu del que mengem. Ells parlen de commodities, és a dir de matèries primes, allò que pot ser manipulat, des del petroli fins als aliments. Aquesta gent signa contractes a llarg termini, fixant el preu a l'avançada, per comprar la collita de l'any vinent. A ells no els interessa tenir-la, només el seu control. Després la venen a un preu més elevat, el que comporta un encariment del cost o, fins i tot, poden desfer-se'n per tal que, en tractar-se d'un producte escàs, també pugi el seu preu. Posen els diners en diferents llocs i quan veuen que un preu pot caure és quan juguen amb la seva escassetat. Es beneficien de la sequera, els incendis... I obliguen el país, que exporta tota la seva producció, a haver-la d'importar per al seu consum a un preu més elevat.

Podem dir noms?

I tant!. El llibre està farcit d'exemples. Era important posar dades perquè la informació estigués contrastada. Parlem de Goldman Sachs, Slims, grans multinacionals, fons d'inversió de la Deutsche Bank i alguns bancs espanyols, com era Caixa Catalunya. Per posar un exemple, hi ha un fons anglès que, aprofitant la guerra civil a Costa d'Ivori, principal productor de cacau al món, ha comprat el 7% del cacau mundial. No el volen per a res, únicament el volen revendre per treure'n benefici.

Quan guanya força aquesta nova forma d'inversió?

L'any 2006. Els grans inversors deriven els diners que fins llavors destinaven al totxo i les pensions als aliments.

Ningú mai havia escrit sobre l'especulació amb aliments. Ha estat difícil documentar-se?

No hi havia absolutament res publicat i vaig haver d'anar directament als grups d'inversió i fer-me passar per un possible inversor perquè m'informessin del seu funcionament.

Quin paper juguen les grans multinacionals en tot això?

Són el que anomenaríem inversors de bona fe. Ells compren per al seu ús. Nescafé, per exemple. Tu, quan el compres, no pagues el cafè, sinó el que anomenem valor afegit. Seria l'etiquetatge, el seu transport, l'envàs i la publicitat. El cafè no serà diferent que el de Bonka, però pagues l'afegit.

Què proposa per posar fi a l'especulació alimentària?

L'ideal seria una legislació que impedeixi els contractes a llarg termini. Els governs, però, no ho faran perquè s'enfrontarien a les grans multinacionals, a companyies químiques, petrolieres, als grans fons d'inversió. Ells són els que dominen, i al final perdem nosaltres, els consumidors. Hi ha alternatives com la sobirania alimentària, també explicada al llibre. És el dret que té tot poble i país a garantir la pròpia alimentació de manera suficient, sana, lligada a les seves tradicions culturals i als mercats locals.