Entre el mig miler de persones que hi havia a la mesquita Al-Fath divendres a la nit, a l'antiga fàbrica de l'Aranya, els joves eren una minoria. Hi havia sobretot caps de família, d'uns quaranta anys, amb fills petits, i homes més grans que hi van anar a resar després de sopar, mentre les dones feien l'oració en un altre espai de les mateixes instal·lacions. No tots els fills de musulmans immigrants, que van arribar a Catalunya quan eren molt petits o que ja hi han nascut, segueixen la tradició, i n'hi ha que no es volen cenyir als horaris ni a les normes marcades perquè consideren que no és cap tribut a pagar per mantenir la fe. A Manresa hi ha uns sis mil habitants musulmans.

El president de la mesquita manresana, Abdellah Anhari, indica que «ara hi ha menys joves que s'hi apropen», tot i que matisa que no es pot saber quants joves fan el ramadà, perquè la pràctica religiosa no implica resar a la mesquita. Adil Ghardache, de 22 anys, i Mohamed Chentouf, de 29, són dos joves que sí que volen mantenir viva la tradició, i opinen que participar en els costums marcats per l'islam és un signe de la seva identitat religiosa. Per aquest motiu van anar divendres a la mesquita. «De musulmans de la nostra edat se'n veuen més aviat pocs, comparat amb la quantitat de persones d'altres edats que s'hi apropen. N'hi ha menys dels que hi hauria d'haver», es lamenta Chentouf, tot i que respecta els que no consideren important practicar el ramadà. Ell sí que vol continuar fent-ho perquè ho ha vist des de petit a casa seva i és una manera de demostrar-se a ell mateix la fe. Per la seva banda, Ghardache parla de la «satisfacció» del dejuni durant el ramadà, ja que per a ell són unes setmanes especials.

Mentre centenars de creients oraven a la mesquita de Manresa, la berguedana Sabrina Akhtar, que ha crescut en una família musulmana, era a casa i deia a les seves dues filles que era hora d'anar a dormir. D'adolescent celebrava el ramadà, però ara prefereix no seguir les tradicions marcades pel calendari musulmà, tot i que no ha abandonat la fe. Té 35 anys i en fa deu que no fa el ramadà. Ho té clar: «ho vaig deixar perquè ho feia per imposició i mimetisme amb l'entorn. Un cop surts del nucli familiar, t'adones que la religió és una opció personal d'àmbit privat».

Akhtar creu que, tot i haver-hi joves que abandonen la pràctica religiosa quan s'independitzen dels pares, encara «hi ha molts fills de les noves generacions que ho segueixen, perquè hi ha rituals que integren en la comunitat, i si no se segueixen, hi ha el risc de quedar en un segon pla». Reconeix que «hi ha estigmatització dels no practicants, sobretot cap a les dones», i afegeix que «vaig començar als 12 o 13 anys, aproximadament, i eren gairebé dotze hores sense beure un sol glop d'aigua ni molt menys menjar res. És dur, però jo ho feia amb la il·lusió de rebre ànims i l'aprovació dels meus pares».