Per llei, el cognom patern ja no prevaldrà per sobre del matern quan no hi ha acord entre els progenitors en quin ha d'anar al davant. Aquesta reforma del Registre Civil suposa un pas més per donar llibertat als ciutadans a l'hora de decidir com es volen dir. Mentre que molts han esperat canvis com aquest amb candaletes, a altres, malgrat el que podria semblar a priori, no els amoïna gens el seu cognom. A Manresa en tenim un bon exemple.
La persona en qüestió es diu Miguel Ángel Chocho Cabrera. Chocho, sí. Nascut a Maldonado, Uruguai, el 1957, fa onze anys que es va instal·lar a Manresa amb la seva família, un any després que ho fes la seva filla. «La vam venir a veure, ens va agradar la ciutat i ho vam voler provar», i fins avui.
Des de fa cinc anys, porta el bar que hi ha a la carretera de Santpedor 5, que va batejar com Emiva'r combinant els noms de les seves dues filles: Emiliana i Valentina. Abans, ja havia treballat en restauració per compte d'altri.
El mateix efecte que Conxa
Al seu país, el Miguel Ángel era conegut com Chocho. Chocho cap aquí, Chocho cap allà. Tothom el cridava per aquest nom i comenta que, quan el visita la família d'allà a Manresa, encara li diuen així. Per a ells, Chocho és com per a nosaltres Martí o Garcia. En canvi, a la seva terra, admet, com passa a l'Argentina, quan senten algú que es diu Conxa, els fa el mateix efecte que a nosaltres el seu primer cognom. Coses de l'idioma.
Si parléssim d'aquest mateix tema amb una persona de 20 anys, segurament que no tindria la mateixa actitud que la que té ell fruit de l'experiència. No és estrany, per tant, l'afirmació que fa: «Que el meu cognom sigui Chocho incomoda més els altres que a mi». «Per a ells és una novetat i els xoca, però per a mi no significa res perquè al meu país és un cognom normal i corrent».
Explica que si, per exemple, va al metge o a qualsevol altre lloc on l'hagin d'avisar, «qui passa més vergonya és la persona que m'ha de cridar perquè no hi està acostumada». Sigui com sigui, les situacions que li ha generat el cognom sempre han estat més divertides que no pas desagradables. «Sovint ric perquè la persona que m'ha de cridar ho passa més malament que jo i m'adono que comenta a algun company el meu cognom». Fa broma dient que «al meu país fèiem fires i jo treballava per a l'Ajuntament fent licitacions. Hi anava amb el nom de Chocho i era totalment normal. No sé què em dirien aquí si em presentés amb aquest nom a l'ajuntament? Es demanarien: i aquest qui és?»
Un somriure mal dissimulat
Al principi, quan va arribar a Manresa, «tot i que la meva filla ja m'havia avisat», tenint en compte que feia un any que hi vivia amb uns vells amics de la família també de l'Uruguai, sí que el va sobtar una mica que, cada vegada que deia el seu nom, es dibuixés un somriure mal dissimulat en la boca dels seus interlocutors, però aviat ho va tenir superat. Tant és així que «al meu compte de Facebook hi tinc el nom sencer. A alguns els crida l'atenció, però s'hi acaben acostumant».
També hi ha vegades que evita el comentari gairebé inevitable. «En alguns casos, quan em demanen el nom, dic Miguel Ángel Cabrera i ja està». No té cap intenció, però, de canviar els seus cognoms. «Tinc 60 anys i estic bé amb el que tinc».
L'any passat una noia de Saragossa de 19 anys es va fer molt popular a les xarxes gràcies al seu nom i cognoms: Luz Cuesta Mogollón. En el cas del Miguel Ángel, pot estar agraït que el cognom per part de mare sigui Cabrera...
