L'Ajuntament ha de pagar tot allò que la Generalitat hauria de fer i no fa, i que és bo que sigui fet? Plantejada en termes absoluts, aquesta pregunta ha de tenir una resposta negativa, perquè si fos positiva el pressupost municipal no trigaria gaire a veure's totalment exhaurit per una allau de peticions, ja que no posseeix la bota inexhaurible de sant Ferriol, que mai no parava de rajar. Però quan es planteja cas per cas, el problema és un altre, perquè llavors el debat és entre unes bones persones que tenen un problema, una necessitat o una aspiració, i l'administració municipal perversa, insensible i burocràtica que diu que no. A veure qui en té ganes, de trobar-s'hi.

Al ple municipal de dijous passat es van tramitar dos exemples d'aquest esquema. Va ser just després dels primers afers de tràmit, durant els quals el tinent d'alcalde d'Urbanisme, Marc Aloy, va parlar de les cases que s'havien enderrocat al carrer de l'Hospital en aquests termes: «L'estructura havia esgotat la seva capacitat portant». O sigui, que la van fer caure abans que caigués tota sola. També vam saber que al carrer Galzeran Andreu es va ensorrar una paret perquè, a causa d'una fuita d'aigua, «el mur de tàpia s'havia anat dissolent». La paret era un sòlid i es va dissoldre en el líquid. Sempre s'aprenen coses.

Tornem, però, als exemples de «anem a veure si ens ho paga l'Ajuntament», en forma de sengles proposicions vehiculades per la CUP i defensades cadascuna per un representant del col·lectiu peticionari. El primer cas va ser el de la PAICAM Manresa. La PAICAM és la Plataforma d'Afectades per l'Institut Català d'Avaluacions Mèdiques, entitat que agrupa persones que no estan d'acord que els donin l'alta mèdica tot i trobar-se malament i sentir-se incapacitades per treballar. A banda del patiment per la malaltia i per la incapacitat, i de la derivada de menors ingressos, aquestes persones es troben amb un munt de despeses extraordinàries si no s'hi conformen i recorren o pledegen: des dels viatges a Barcelona, que l'ICAM els hauria de pagar, fins als advocats que les defensen als tribunals. Així que la CUP va demanar una línia d'atenció i de despesa municipal, no quantificada, per atendre i pagar aquestes coses. Això de les altes i les baixes és cosa del departament de Salut, però com que no en treuen l'entrellat, els afectats van a trucar a la porta de l'Ajuntament. Però l'equip de govern va dir que no pot ser. Oh!

El segon cas va ser el d'una altra proposició de la CUP «a proposta de l'AMPA de l'escola Flama, per a la rehabilitació integral de la cuina del centre, en favor d'un servei de menjador de qualitat per als alumnes del centre». L'enunciat no enganya. La Flama, l'única escola de Manresa que no és al terme municipal sinó a Pineda de Bages (Sant Fruitós) té menjador però no té cuina pròpiament dita, li porten el menjar cuinat, i el consell escolar s'estimaria més tenir una cuina com cal per preparar allà mateix els dinars amb productes frescos, amb verdures del regadiu -deien- que es veu des de les finestres. Dotar les escoles d'una bona cuina és competència i obligació de la Generalitat, però com que no ho fa, l'AMPA truca a la porta de l'Ajuntament. «Si no és per competència, que sigui per responsabilitat». Doncs sentint-ho molt, també va ser que no. La regidora Mercè Rosich va ser l'encarregada d'aigualir les expectatives en tots dos casos. És la part menys agradable de la feina.

Abandoneu tota esperança

El missatge queda, doncs, clarament definit: el fet que la Generalitat desatengui les seves obligacions no significa que el govern municipal de Manresa estigui disposat a fer-ne sempre la tasca de suplència. A cadascú el seu. A hores d'ara l'equip de govern té les espatlles prou fetes per ser capaç de dir que no amb notable impassibilitat, per molt que a la sala de plens, acompanyant el peticionari, hi hagi persones reals amb demandes reals i expectatives frustrades.