De posar la bata al metge a diagnosticar

Era la quarta trobada que feien des del 1974 i l'emoció era palpable. Pràcticament totes les infermeres ja estan jubilades, a excepció de Mercè Vives, que continua en actiu però a les portes de jubilar-se. Algunes han desenvolupat la seva carrera professional a Manresa o en altres municipis de la Catalunya Central, però moltes van marxar a treballar un cop titulades a Barcelona o Girona, on hi havia més oportunitats laborals. La darrera vegada que s'havien vist totes plegades va ser fa deu anys, a la primavera del 2009.

Per celebrar els 45 anys de la titulació, les infermeres van quedar per dinar al restaurant de l'Hotel Món. A mesura que s'anaven retrobant les converses agafaven intensitat. Servien per posar-se al dia de manera accelerada, perquè sabien de la presència immediata d'aquesta periodista que les havia citat per conversar-hi i fotografiar-les; també per compartir l'experiència de com es viu un cop jubilades; per reviure records entra-nyables de l'època d'estudiants; i també per reivindicar amb força el paper que té ara la professió: «I el que ens ha costat».

Una lluita de 45 anys

Totes les presents van coincidir en aquest punt més reivindicatiu. Han suat, van explicar, per aconseguir «trencar el sostre» d'una professió que des de l'inici havia estat sotmesa als professionals mèdics i formada pels mateixos metges. No eren considerades encara infermeres, eren Ajudants Tècnics Sanitaris (ATS), i se les valorava com a tal, com a ajudants.

Ha estat una lluita incansable durant 45 anys amb l'objectiu de «fer visible la infermera dins l'equip de salut i tenir més apoderament i més presència en la presa de decisions dels càrrecs que decideixen per nosaltres», va apuntar dissabte una altra de les presents, Anna Font, que ha treballat durant 47 anys a Manresa (a l'Hospital de Sant Andreu, a Sant Joan de Déu i després a la Fundació Althaia). La seva reflexió és compartida: «Les infermeres han de ser al centre del sistema de salut, perquè és una professió que acompanya les persones des que neixen fins que moren».

Escoltant-les era fàcil posar-se a la pell d'unes guerreres que, sense armes, han acabat vencent la batalla de passar de ser simples ajudants a ser reconegudes com a unes professionals necessàries al voltant de les quals s'estructura bona part del sistema sanitari.

Estudis universitaris

La transformació de les escoles d'ATS en escoles universitàries d'infermeria va tenir lloc a partir del Reial Decret 2128/1977, que va convertir els estudis tècnics en diplomatura. El curs 1977-1978 va ser el primer que es va impartir la diplomatura d'Infermeria. Font va destacar que en aquella època hi començava a haver professors que eren infermers «i vam començar a poder prendre decisions referents a l'atenció de les persones, que és pròpia de la infermeria». Trenta anys més tard, amb el pla Bolonya, es va crear el grau d'Infermeria, que va arribar a Manresa a través de la Fundació Universitària del Bages i que va permetre que aparegués la recerca en l'àmbit de la infermeria i, per tant, els doctorats.

Moltes ATS van convalidar els seus estudis amb la diplomatura d'Infermeria als anys 80, amb la previsió que per exercir se'ls exigiria, en algun moment, tenir estudis universitaris. Ho va explicar dissabte M. Dolors Duarri, que durant 47 anys ha treballat a l'Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa. Va destacar que la infermera «ha d'estar sempre a l'última per poder donar competències a l'equip, perquè si els cirurgians creixen necessiten infermeres que creixin, oi?». A banda, va emfasitzar que «la nostra feina també és detectar els problemes socials dels malalts, connectar amb les seves creences, veure el pacient com un nucli integral i enllaçar les seves necessitats amb els equips professionals interdisciplinaris».

«Hauríem de poder receptar»

Fa deu anys, va explicar Duarri, «a les infermeres se'ns va permetre receptar, tot i que més tard se'ns va prohibir». Ara, els col·legis professionals pressionen perquè es reverteixi la situació. «Acadèmicament hem crescut però les estructures organitzatives s'han encallat», va lamentar Duarri, i Vives -que ha estat la seva companya de professió a Manresa durant anys i també ha treballat a l'Hospital de Bellvitge, a Mallorca i ara al CAP Adrià de Barcelona- va afegir: «Només ens falta poder receptar, llavors no caldria passar sempre pel metge». Tot i això, va deixar clar que no són els mateixos diagnòstics els que pot fer un infermer o un metge.

Abans de fer la foto de grup que apareix en aquesta pàgina, les 25 infermeres reunides a Sant Benet -en faltaven tres de les 28 que es van titular a Manresa el 1974- van envoltar la també infermera Im-ma Santasusana per escoltar la carta que havia escrit per a l'ocasió. Santasusana, que ha tingut una malaltia greu, va explicar com s'ha sentit des de l'altra banda: «Molt ben cuidada. Mai podré agrair la tasca i el bon fer dels professionals de la nostra sanitat pública».