El campanar del convent de Santa Clara no està ben dret. Si es mira frontalment no s'aprecia, però si s'observa de perfil ja és una altra cosa i es veu perfectament que està una mica inclinat.

Sor Lucía Caram, una de les monges dominiques que viuen al convent, ha explicat que el qui va ser arquitecte director de les obres de la Seu durant gairebé quaranta anys, Francesc Xavier Asarta, el va inspeccionar entre els anys 2017-2018, quan es van portar a terme obres al convent per acollir-hi la casa de la infància, i que cada dos o tres anys s'hi fa un repàs. Segons l'arquitecte, informa Caram, el campanar «està ben cosit i apuntalat i no hi ha cap esquerda que faci sospitar res. No hi ha cap perill». Malgrat tot, explica que Asarta, juntament amb l'aparellador de la Seu, Jaume Soldevila, hi faran una revisió properament amb l'objectiu de corroborar-ho.

Al campanar del convent manresà hi ha una única campana i és una construcció de pedra amb un parell d'obertures que a primera vista no sembla gaire robusta. Si es mira pel lateral s'aprecia perfectament que està lleugerament tombat cap enrere. Caram n'és coneixedora. «Tothom ho diu».

L'aparellador Soldevila explica que el moviment del campanar podria ser fruit del fet que les pedres que el formen tinguin poc gruix i que amb el pas del temps s'hagi anat tombant, o d'alguna modificació a l'edifici que n'hagi eliminat un dels tirants.

El convent manresà té el seu origen en una capella situada extramurs dedicada a Sant Blai i a Sant Llàtzer que va ser fundada a final del segle XIII i que apareix esmentada per primer cop el 1292. El 1326 la capella va ser cedida a les monges clarisses, que quatre anys abans havien obtingut el permís per establir-se a Manresa.