Diumenge tindrà lloc l'acapte d'enguany de la campanya contra la fam de Mans Unides. Per explicar els projectes que l'entitat finança a Moçambic ha visitat Manresa, Sallent i Moià el missioner Juan Carlos Cabrera Toledo, de 54 anys, membre de l'orde de la Mercè.
El pare Juan, que ja coneixia Manresa perquè el 1989 va fer un mes d'exercicis espirituals a la Cova de Sant Ignasi, ha ajudat sicaris joves de Panamà i Guatemala amb l'empremta dels assassinats comesos tatuada a la cara en forma de llàgrimes. Ara, treballa a Moçambic contra la pobresa absoluta i les creences ancestrals per les quals avui dia encara se sacrifiquen infants.
A Panamà i Guatemala intentava treure joves de les bandes. Per què era important esborrar els tatuatges que portaven?
Perquè quan anaven a buscar feina el primer que els miraven eren els tatuatges. Estaven marcats per a tota la vida. Els els trèiem amb un pare dels Estats Units. Amb un amic metge van inventar una màquina de raigs infrarojos que provocava una cremada de segon grau. S'administrava anestèsia local i es podien treure. Cada banda juvenil, cada mara, tenia els seus símbols i si, per exemple, era de la mara Salvatrucha tenien una lletra «S». Per cada persona que mataven es tatuaven una llàgrima. Hi havia joves que tenien dues o tres llàgrimes, i aquestes llàgrimes també les esborràvem.
Com va entrar en contacte amb aquest món?
A Panamà jo era el mossèn de l'església de la Mercè, al barri vell de la ciutat, i hi havia una banda que es diu els Fills Pròdigs. Quan hi vaig arribar vaig sentir espetecs i pensava que eren petards, però eren trets. Tot el nucli antic era ple de bandes que s'apoderaven d'edificis abandonats. El narcotràfic els donava diners i una arma i els enviava a matar. I mataven.
I a Guatemala?
A Guatemala els territoris no estaven tan barrejats però els narcotraficants també utilitzaven joves. Alguns se'n penedien, però la majoria tenien un buit terrible, provenien de famílies desestructurades, abandonats a la seva sort.
A quants joves va ajudar?
De més de tres-cents, en vam rescatar una dotzena. Tots consumien droga, cocaïna i marihuana. Els vam intentar desintoxicar i donar-los una formació. Cobraven per formar-se, però amb el diner compraven més armes i més drogues. Vam veure que el que havíem de guarir primer era el cor per dintre. Dels cent vint d'aquest programa en concret, més de cent ja són morts. A Moçambic encara em truca la secretària de la parròquia i em diu: «pare, es recorda de Gringo Pobre? Ja l'han mort». I així.
Expliqui diferències i similituds entre la seva feina a Panamà, Guatemala i Moçambic.
Als tres llocs he estat mossèn en lluita contra la marginalitat i treballant per l'evangelització. I ho he fet muntant tallers per formar joves o excavant pous per tenir aigua canalitzada. Però una cosa és Amèrica, que és món llatí, i l'altra Àfrica. Els blancs van venir a Àfrica a espoliar i colonitzar i això es manté ara. Si ets blanc, facis el que facis, inventis el que inventis, no hi pots pertànyer. Això et crea molta soledat.
L'espoli continua?
Igual. Moçambic té molts combustibles fòssils, però no gent preparada per explotar-los, i ho fan empreses de fora potentíssimes. Si la pregunta és per què els governants no esperen a tenir la seva pròpia gent preparada, la resposta és per la corrupció.
Quin paper juga Mans Unides allà?
Ajuda, per exemple, a fer pous d'aigua canalitzada a Xai-Xai. Hi ha gent que va a buscar aigua al riu i mor de l'atac de cocodrils o hipopòtams. Les dones i les nenes carreguen sobre el cap un bidó de 25 litres durant quilòmetres. Poder obrir l'aixeta i que surti aigua és el màxim. El primer projecte en què Mans Unides ens va ajudar va ser fer un pou que arriba a 180 famílies.
Costa d'imaginar.
Allà el 70% de la població viu en àrees rurals disseminades. Són cases rodejades de terra. Perquè la terra Déu la crea, però és d'un avantpassat. El que els lliga als seus avantpassats és la terra.
Com va ser el dia que es va posar en marxa el pou?
La gent ballava i saltava. Vaig buscar un pare combonià que és saurí. Va venir amb les seves varetes i em va dir «aquí i aquí», i vam trobar una aigua excel·lent i de bon cabal. Una alegria exultant, sobretot les dones.
I els homes?
Hi ha una cultura molt masclista i qui realment treballa és la dona. Treballen a l'horta i depenen de la pluja. Per allà no van passar els àrabs ni els romans i no hi ha res canalitzat. Si plou mengen i si no no. Mengen una arrel que fa passar la gana però produeix unes terribles diarrees. Elles es lleven a les 2 de la matinada, agafen l'aixada i se'n van a l'horta. Treballen i tornen amb algun vegetal, si ha plogut. Si no hi ha pluja, hi ha gana. No hi ha menjar i no mengen. Després encara han d'anar a buscar l'aigua i cuinar. Per això a Moçambic hi ha un problema de nens petits que tenen cura de nens. Vam muntar una llar d'infants en la qual els alimentem i els ensenyem portuguès. Si no el saben parlar, quan s'escolaritzen ho passen malament. La mare marxa a l'horta o a buscar aigua i no els pot deixar menjar. Vam muntar un menjador per donar esmorzar i dinar a tres-cents nens a canvi del fet que estudiessin. I venen amb el butlletí de les notes cridant «pare! pare!». Mans Unides també ens va ajudar a construir aquesta escoleta.
No sent que intenta buidar el mar amb una cullereta? Les solucions han de ser estructurals, no?
Com diu el Papa, el sistema econòmic actual mata. Qui es posiciona contra les multinacionals? A Moçambic qui parla molt, el maten. La campanya 61 de Mans Unides és «Qui més pateix el maltractament al planeta no ets tu». Als països del nord hi ha de tot i els països del sud no són els responsables del deteriorament del medi ambient. Qui ho paga són els pobres.
Un tercer projecte que té el suport de Mans Unides és per ajudar nens del carrer?
Sí. Hi ha molts orfes a causa de la sida. En tenen cura les àvies però no els poden alimentar i fugen a demanar o vendre deixalles. Tenim dues cases, una amb 14 i l'altra amb 13. Necessitem una casa més gran i millor. Allà els nens no valen res fins que tenen 12 o 13 anys i fan el ritu d'iniciació.
Expliqui-me'n un cas.
El darrer que ha entrat té 8 anys i encara no ens ha dit d'on ve. Es diu Formoso. El seu avi era curandero i no sabem què va fer amb ell. De curanderos n'hi ha de bons i de dolents. Tots invoquen els esperits i creuen que qualsevol cosa que passa és a causa d'un avantpassat. Ells van al curandero a saber quina és la causa. I el curandero per tenir èxit ha de sacrificar algú de la família. Oferir-lo.
Què vol dir amb sacrificar?
Sí, sacrificar-lo.
Està dient que maten persones?
Sí, sí, o fan que pateixin. I molts curanderos estan bojos. Aquest nen, no se sap com, va començar a tenir hemorràgies, després problemes d'estómac i, ara, s'adorm a qualsevol lloc i no hi ha forma de despertar-lo. Vostè em pot creure o no, però quan està així jo li imposo les mans i prego. I es desperta.
Quina explicació té?
No ho sé, però sí que sé que estem lluitant contra el mal. Hi ha un món molt fort d'esperits que jo no me'l creia fins que a Guatemala em va tocar fer exorcismes.
Potser hi ha molt d'autosuggestió...
Jo primer me'n reia. Però un nen de 8 anys, o és el millor actor del món, o aquí hi ha alguna diferència. Quan hi ha una presència del mal jo sento el fred. Fins i tot quan em truquen per telèfon. Jo he vist una manifestació d'una nena en forma de serp que, o és un geni del gimnàs, o no s'entén. Amb el nen Formoso, quan vam saber d'on venia, vam anar-hi junts a buscar la seva família, i pel camí es va posar tan malalt que vam haver de girar cua.
