Les persones que passen habitualment pel Pont Nou de Manresa per travessar el riu és molt probable que ignorin que, just a sota d'aquest viaducte del segle XIV, hi ha uns carreus grans i rectangulars que corresponen a una antiga via romana. No ho saben perquè són unes restes que queden amagades per la vegetació, de manera que ni que es baixi al nivell de la base del pont no és possible veure-les. Quan se'n va fer la descoberta no va passar més enllà dels molt entesos en la matèria i l'Ajuntament mai no ho ha divulgat.
La rehabilitació del pont medieval l'any 2015 va anar acompanyada d'unes prospeccions arqueològiques que van permetre descobrir l'enllosat. D'aquesta part se'n va cuidar l'arqueòleg Joan Ramon Renyer, que és qui va situar el grans carreus com una part de l'antiga via romana que anava de Vic a Manresa i seguia cap a Calaf i Lleida. Durant les obres de la C-37 també se'n va localitzar un tram al Suanya.
L'enllosat en qüestió es troba situat a sota de l'arc 8 del viaducte, que és el que queda més proper a la banda del cementiri.
Renyer explica que «vam veure que hi havia aquests carreus que van en una direcció diferent de la resta i que la base del pont s'hi recolzava perquè ja hi eren abans».
Durant aquestes prospeccions prèvies a la rehabilitació comenta que els Serveis Territorials a la Catalunya Central del departament de Cultura, amb seu a Vic, van proposar fer una cata per veure si a sota dels carreus hi havia ceràmica trencada, que és habitual en el sistema constructiu de les vies romanes, però que com que hi passa una canonada es va desestimar perquè ho encaria massa.
Al costat del llosat de la via romana, fet a base d'unes lloses de grans dimensions formant filades ben definides i que presenta una inclinació en direcció al sud-est que difereix a la direcció del pont, se'n van trobar dos més de posteriors: un empedrat que va en la direcció del pont, al qual estava adossat i que envolta les restes del llosat de la via romana, i un altre que tot fa pensar que formaria part de la reforma del 1755. Els tres ocupen tota la part inferior de l'arc 8 de la construcció.
En el camí cap a Lleida
El punt on es va decidir aixecar el Pont Nou era conegut amb el nom del pontarró, un indret on hi havia un pas a gual o una palanca de fusta, que es deia que podia ser d'origen romà, i que es trobava en l'esmentat camí cap a Lleida, creuant el Cardener. D'aquest pontarró les prospeccions també en van oferir resultats.
Vestigis del pontarró
Tal com recorda Renyer, «es va veure com en el lloc on coincidia el nivell de la via romana amb l'arrancada de la pilastra medieval hi havia una mena d'anivellament fet amb pedres per tal que la pilastra pogués arrancar bé. Quan en vam veure la fonamentació, hi havia la reparació del 1755 però, entre aquesta reparació i la cantonada medieval, hi havia un mur de pedra que estava en gran part arrebossat i que no tenia res a veure amb el pont ni amb la reparació, per la qual cosa es va suposar que correspondria a unes restes anteriors a la pilastra medieval, ja que aquesta s'hi adossava».
L'arqueòleg destaca que localitzar vies romanes «no és fàcil perquè es van perdent». Si, en aquest cas, el pont medieval va rellevar aquesta via romana i el pontarró, posteriorment, el Pont Nou també va perdre part de la seva fisonomia per construir el tram 10 de la carretera de Tarragona a Palamós. De tenir nou arcs i una longitud de 179 metres, el 1860 va ser escurçat a vuit arcs, amb una llargària aproximada de 140 metres. Un plànol anterior a aquestes obres (del 1755) que Renyer va trobar a l'Arxiu Nacional de Madrid, demostra que, originàriament, tenia nou arcs. Per tant, confirma que es tractava del pont medieval més llarg de Catalunya que, a més a més, guarda amagada i pràcticament inèdita sota l'arc número 8 una de les poquíssimes restes romanes que s'ha pogut localitzar a Manresa.
