A més de ser professora universitària a la Facultat de Ciències Socials de la FUB a Manresa, Myriam Navarro (Valladolid, 1974) també es dedica a la investigació i a la recerca. Actualment treballa en un projecte europeu liderat des de Manresa amb el que creen una proposta educativa transformadora per treballar la inclusió a través de la ciència.

Com va néixer el seu interès per la ciència?

La ciència té una vessant molt àmplia. Fugim d’aquesta representació de que la ciència és inaccessible i que se n’ha de saber molt. En realitat està totalment vinculada a la curiositat i això fa que sigui accessible per a tothom. Aquesta perspectiva de ciència oberta és el tipus de ciència que estic treballant. Tots els nens i nenes es pregunten perquè i com funcionen les coses. Són científics de mena.

Però perquè va decidir estudiar branques científiques com l’antropologia o l’arqueologia?

Quan havia de començar a estudiar hi havia pocs referents femenins. Marie Curie i poc més. Però jo vaig decidir estudiar arqueologia i antropologia perquè volia entendre el perquè de les coses, tant del passat com del futur.

Hi ha molts àmbits de la ciència que estan masculinitzats. Fa sentir això que ha de demostrar alguna cosa més pel fet de ser dona?

Tradicionalment s’ha relacionat el sector de la cura amb la dona. Quan decideixes fer una trajectòria com la que pot fer un company que sigui home sembla que has de demostrar més coses que ells. Per exemple, a Espanya el 20% dels catedràtics són dones. Si tots treballem en la mateixa línia perquè no s’arriba a la igualtat? Doncs s’està fent camí. Jo tinc l’esperança que les generacions que venen ho tindran molt més fàcil que jo, com jo mateixa ho he tingut més fàcil que la meva mare.

En el seu cas ha notat algun tipus de discriminació pel simple fet de ser dona?

Jo vinc d’una família molt tradicional i d’un àmbit rural. S’esperava una projecció meva molt vinculada a tenir una família i dedicar-s’hi plenament. Quan vaig decantar-me per una via més professional va ser la primera ruptura per la meva part amb allò que s’esperava de mi. El context no acompanyava en aquest sentit. Un cop dins del món educatiu sí que he trobat molt recolzament per arribar a ser qui sóc. Allà vaig trobar referents que em van obrir moltes portes.

Què es pot fer per animar a les dones a introduïr-se en àmbits que ara encara estan més masculinitzats com pot ser l’enginyeria?

Jo em trauria de sobre el que anomenen la síndrome de la impostora. No podem pensar que nosaltres no podem fer aquesta feina. Hem de perdre la por, agafar seguretat i creure’ns que som totalment capaces de fer el que volem i com vulguem. També convido a que des de l’escola s’obrin nous referents. No veiem científics afrodescendents o de comunitats gitanes, tampoc dones. Cal crear les condicions perquè tothom tingui la possibilitat d’accedir a l’educació en les mateixes condicions.