«No era el meu dia. És l’única explicació que hi trobo». El dia en qüestió era un 21 de maig de l’any passat. Joan Cifuentes jugava un partit al camp de futbol de Sant Fruitós. Veterans del Santfruitosenc contra els de Castellbell. Va fer un salt per intentar arribar a la pilota. A continuació va caure fulminat a terra. Un atac de cor.
«Recordo que va rematar de cap. Jo vaig seguir la pilota fins que vaig sentir crits. Vaig veure dos companys que li obrien la boca. No em demanis per què ni com, però vaig anar directament a buscar el desfibril·lador. No sé perquè vaig reaccionar així. L’únic que sé és que va ser instintiu. Calia fer alguna cosa. Com a mínim intentar-ho», rememora el company d'equip Eloi Casau. «Ara que ho torno a recordar se’m posa la pell de gallina. Òstia santa», exclama
El desfibril·lador (DEA), les compressions toràciques i l’atenció immediata, a la qual també s’hi va afegir l’agent de la Policia Local de Sant Fruitós Bernat Teresa, van permetre salvar la vida a Cifuentes. Perquè això va de minuts. De segons.
Els desfibril·ladors s’han convertit en un element més del paisatge urbà a pobles i ciutats. És un dispositiu que permet donar una descàrrega a una persona en el cas que hagi patit un atac de cor i aquest estigui fibril·lant. És quan el cor tremola i es incapaç de bombejar sang, explica l’infermer del SEM d’Althaia i instructor en suport vital bàsic i DEA, Àngel Olucha. Tothom, hagi rebut formació o no, està capacitat per fer-lo servir ja que és el propi aparell que va guiant l’usuari en tot moment.
A Manresa n’hi ha 40, el darrer dels quals es va posar en marxa al sector de la Bellavista. El 2015 l’Ajuntament, a través del Rotary Manresa Club i la Mútua General de Catalunya, els van començar a instal·lar. I han salvat vides. Recentment el govern ha reforçat la senyalització per indicar on són. Perquè quan s’han d’utilitzar no hi ha temps a perdre. Com en el cas de Cifuentes.
DEA i 112
Quan Eloi Casau va arribar al seu costat amb el desfibril·lador algú ja havia trucat al 112. «L’interlocutor ens deia: respira?. Per nosaltres sí, feia com sorolls. Li vam apropar el telèfon i ens va dir que no, que no respirava. Ens anava donant instruccions. Ens va dir que quan engegués la màquina ja m’indicaria tots els passos a fer. Que llancés el telèfon, que no escoltés a ningú i que fes el que digués la màquina».
En aquell moment va arribar l’agent de la Policia Local de Sant Frruitós Bernat Teresa. «A nosaltres ens ensenyen a valorar la situació quan arribem. Si la persona està conscient o no, si respira o no, o a obrir la via aèria. Jo em vaig trobar que moltes d’aquestes passes ja s’havien fet i vaig començar les compressions mentre la màquina anava fent la seva feina». Casau recorda que com a mínim va descarregar dos cops. I quan descarrega, com a les pel·lícules, ningú no pot tocar el pacient.
En pocs minuts van arribar els serveis mèdics i posteriorment l’helicòpter, que va aterrar al mig del camp de futbol. «Nosaltres ajudem a retardar la mort d’algú perquè quan arribin els sanitaris puguin fer la seva feina», comenta Teresa. Destaca que si una part d’aquesta cadena s’hagués trencat, «ja hagués estat. Per molt que hi fóssim nosaltres, si no hi hagués hagut el DEA...»
Casau continua recordant que «l’adrenalina fa que estiguis a dalt de tot. Recordo gent al darrere plorant, i va ser just quan va arribar l’ambulància i deixar-ho que vaig fer dues passes i em vaig posar a plorar com un nen petit». Són situacions que es donen, però «no t’hi acabes d’acostumar mai», recorden els també agents Raúl Cuadros i Carlos Amérigo, que aquell 21 de maig estaven de servei, juntament amb Teresa.
Cifuentes ha escoltat tot el relat de Casau i Teresa. «Gràcies, gràcies, gràcies», els hi diu. «El que pitjo porto quan ho recordo, perquè al cap i a la fi jo no em vaig assabentar de res, és que havien de ser moments molt durs per ells». Cifuentes va ser operat d’urgència al Sant Pau de Barcelona només aterrar l’helicòpter. Ja torna a jugar a futbol i va al gimnàs cada dia. «Jo li dono moltes voltes a la situació que van viure ells en aquell moment». Al camp de futbol també hi havia la seva esposa i la seva filla. Afirma que «si t’ha de passar alguna cosa et passarà. Fent esport, conduint o pel carrer. M’ha fet aprendre a no tenir por a moltes coses. Respecte sí, però por no».
Quatre dies més tard es va despertar del coma i va enviar un primer missatge d’àudio als seus companys d’equip. Va ser quan Casau va poder dormir bé per primera vegada. I al cap d’un mes visitava la seu de la Policia Local de Sant Fruitós. L’agent Teresa assegura que quan passa una cosa d’aquestes «vas a casa fotut i pensant cada moment com estarà». En aquest cas, bé.
Unitat de suport
L’infermer del SEM d’Althaia i instructor de reanimació cardiopulmonar Àngel Olucha era a una de les unitats de suport vital bàsic que va atendre Cifuentes al camp de futbol de Sant Fruitós. «Sabíem que aniria bé perquè estaven fent reanimació. Sabíem que hi havia un DEA i que havia descarregat. Hi va haver una bona coordinació i tot va anar quadrat».
Olucha explica que si ningú no fa res per una persona que està en parada cardíaca, cada minut que passa té un 10 % més de possibilitats de no sobreviure. «Si algú li està aguantat la vida abans que arribi emergències fent compressions toràciques, no sabem si el salvarem o no, però té moltes més possibilitats».
Des que es produeix la parada fins que arriba emergències és un moment clau, insisteix Olucha, i per això cal actuar de manera immediata. «S’han de fer dues coses importants. Trucar al 112 i mentre arribem aguantar-lo amb vida fent compressions toràciques, i si hi ha un desfibril·lador a la vora, utilitzar-lo».
I com se sap si una persona ha patit una aturada cardíaca o està fibril·lant?. «Aquesta persones estarà inconscient, no respirarà o farà el que diem una respiració agònica. No farà cap moviment i fins i tot hi pot haver un canvi de color de la pell cap a un blavós fosc». L’objectiu de la reanimació és crear una micro circulació sanguínia perquè arribi sang oxigenada i amb energia a dis òrgans vitals: el cervell i el cor».
No tothom, però, té la iniciativa d’atendre una persona estesa a a terra presumiblement per un atac de cor. «No ens ha de fer por» assegura la regidora de Ciutat Saludable de l’Ajuntament, Mercè Tarragó. «Empitjorar no l’empitjoraràs». Olucha remarca que sovint la persona que ha patit l’atac no sobreviu. «No és perquè haguem fet les coses malament sinó perquè ha tingut una lesió mortal de necessitat. La consciència ha de quedar ben tranquil·la. I si ha sobreviscut ha sigut perquè algú ha començat a fer reanimació». Insisteix que abans que res «s’ha d’intentar fer alguna cosa per aquella persona perquè alguna possibilitat tindrà».
