Canvi climàtic: inundacions i sequera

El desembre del 2021 va ser un mes de contrastos. Mentre que al nord peninsular, el País Basc sumava gairebé un mes de pluja diària i Navar-ra, La Rioja i Aragó s’inundaven a causa del desbordament de l’Ebre, a Andalusia, en canvi, la prolongada sequera inquietava els agricultors després d’un estiu llarg i una tardor molt seca.Aquest és un exemple concret i conjuntural, segons l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET), en part provocat pel pas de la borrasca Barra per la Península. No obstant això, també serveix per visualitzar les tendències que es defineixen gradualment al país, a causa de l’efecte del canvi climàtic, ja que els últims anys estan sent bastant més humits al nord i molt més secs al sud.

Jesús Riesco, meteoròleg de l’AEMET, explica que la tendència generalitzada a la península Ibèrica, segons les prediccions climàtiques, és que les precipitacions cada vegada siguin més escasses; un descens que serà més acusat al sud, per la qual cosa augmentaran les diferències entre una meitat peninsular i l’altra quant a la presència de pluja.

«Encara que les incerteses són grans, plourà menys, en general, a la península», explica Riesco. «Però plourà menys al sud que al nord respecte al que és habitual en èpoques anteriors. És a dir, que si ja de per si mateix plou menys al sud, ara plourà encara menys», afegeix.

Això s’adiu amb els advertiments per a l’entorn europeu recollits al sisè Panell Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), presentat l’estiu passat. En aquest informe, elaborat al si de les Nacions Unides, es pronostica un augment de les precipitacions al nord d’Europa, sobretot a l’hivern, mentre que baixaran a l’estiu a la zona mediterrània.

«Està projectat un augment de les precipitacions extremes i les inundacions si l’escalfament global excedeix d’1,5 graus a totes les regions», assenyala el panell.

Extrapolant aquests resultats a Espanya, Jesús Riesco afegeix que aquest descens de pluges anirà acompanyat d’un canvi en els patrons de precipitació: menys dies de pluja l’any, però més intensos.

No obstant això, no únicament les pluges extremes contribueixen al desbordament dels rius. També ho fan altres factors cada vegada més freqüents, com l’augment de la temperatura en cotes altes, la pluja sobre neu o el desglaç de les muntanyes.

«El desglaç contribuirà al fet que es produeixi un augment ràpid del cabal dels rius», cosa que pot agreujar les inundacions, especialment a les zones del nord d’Espanya, explica.

Quant a la sequera, els períodes d’escassetat de precipitacions cada vegada seran més llargs, amb estius prolongats i tardors seques. «Això va molt en sintonia amb el canvi climàtic. L’estiu climatològic es prolonga a la part final, amb temperatures que cada vegada són més altes, especialment el mes d’octubre», assegura el meteoròleg, que reitera que la situació s’agreuja al sud peninsular.

Segons els últims informes del Govern, gairebé el 74% del territori nacional està en risc de desertificació per raons climàtiques i el 70% de les demarcacions hidrogràfiques tenen nivells d’estrès hídric alt o sever. Només se salva el nord peninsular, alguns trams de conques fluvials, l’àrea occidental de Mallorca i part de l’illa de La Palma.

«En els últims escenaris de canvi climàtic elaborats per a Espanya per AEMET (Agència Estatal de Meteorologia) es projecten augments en l’escala anual de les temperatures màximes d’entre 2 °C i 6,4 °C cap a finals de segle, més acusats a l’estiu, i amb increments més grans a l’interior i inferiors al nord i nord-oest peninsular», conclou l’informe «Impactes i riscos derivats del canvi climàtic a Espanya (2021)», elaborat pel Ministeri per a la Transició Ecològica.

Pèrdua de biodiversitat

Els efectes del canvi climàtic sobre els patrons de precipitacions i temperatura propis de la península Ibèrica tenen conseqüències directes sobre el comportament de la flora autòctona i també l’exòtica invasora.

El catedràtic de Botànica a la Universitat de Màlaga Enrique Salvo Tierra divideix aquestes conseqüències en tres grups: medi urbà, agrosistemes i ecosistemes naturals.

A les ciutats, el fenomen que exerceixen com a «illes de calor» està desplaçant les espècies autòctones, que no són capaces d’adaptar-se a l’augment de temperatura. «Concretament, al sud tenim el greu problema que les plantes autòctones del nostre entorn ja no s’adapten a aquests microclimes urbans que tenen unes característiques tan singulars», explica SalvoTierra, per la qual cosa assegura que cal canviar el punt de vista: en lloc d’esperar que espècies invasores colonitzin nous espais, caldria seleccionar acuradament la ubicació de les plantes que sí que poden adaptar-se.

Quant a l’agricultura, el catedràtic exposa que la sequera i les precipitacions extremes estan provocant que uns certs cultius comencin a exigir cada vegada més altitud per trobar el clima al qual estan acostumats.

Un exemple que es repeteix tot el país, segons Enrique Salvo Tierra, són les vinyes. «El cas de les vinyes és el més espectacular. A Catalunya, a tot el litoral mediterrani i també a l’interior, a la zona de la Manxa, ja hem vist recentment com els propietaris d’aquests cultius comencen a comprar zones limítrofes de més altitud on les condicions són més benèvoles».

Passa el mateix amb el margalló al litoral mediterrani. «Cada vegada puja més per les muntanyes; no ens n’adonem perquè els moviments són lents, però anem observant com van buscant altituds superiors per trobar condicions climàtiques similars a les que anteriorment tenien, sobretot anteriors als anys 80, que és quan es va produir el gran bucle quant a començar a observar els efectes de l’escalfament global», assenyala l’expert.

Finalment, pel que fa als ecosistemes naturals, el catedràtic de Botànica subratlla la invasió de les plantes invasores. Per explicar-ho, Salvo Tierra fa ús d’un «principi ecològic» bàsic: «Tot buit tendeix a omplir-se». És el cas de la canya brava, que s’aprofita de les riuades i les inundacions per estendre’s.

A això, Enrique Salvo Tierra hi afegeix un factor de component humà: la tala de dues plantes «fonamentals», els baladres i els tamarius, per guanyar espai de cultiu.

Aquestes espècies «tenen les arrels molt superficials i fan un efecte de xarxa de contenció dels al·luvions de pedra, els rolling stone, detalla l’expert. «S’han eliminat a les zones baixes mediterrànies, la canya brava ha entrat a pler i avui és un problema molt difícil d’erradicar, perquè continuen ascendint cap amunt i no troben competidors».

El que més preocupa aquest expert en relació amb aquesta pèrdua gradual de biodiversitat és que, en desaparèixer una espècie, aquesta deixa de proveir «els seus serveis ecosistèmics», això és, les funcions que exerceix en tot el sistema natural, des del seu paper a la cadena tròfica fins a l’absorció de gasos d’efecte d’hivernacle, diu Salvo Tierra.

«Estem perdent un patrimoni que no sabem fins on pot arribar», adverteix.

La temperatura ja ha pujat 1,2 °C

La temperatura mitjana a la península i a les Balears ha experimentat un increment d’1,26 graus (una mica menys a les illes Canàries) en el període que va del 1961 al 2020. Que aquest augment s’estabilitzi o continuï creixent els pròxims anys depèn, segons assenyala Jesús Riesco, del control que es faci de l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle a l’atmosfera, cosa que, opina, és «complicada».

El meteoròleg de l’AEMET exposa que, en un escenari intermedi d’emissions, al final d’aquest segle la temperatura podria haver-se incrementat uns 2,6 graus respecte als nivells preindustrials.

En un escenari més «pessimista», aquest increment de la temperatura podria escalar fins als cinc graus respecte a la referència climàtica del període 1971-2000 i fins de 5,6 graus respecte a l’era preindustrial. «Estaríem parlant d’una barbaritat», afirma Riesco.

L’acord de París, signat el 2015, estableix que l’escalfament global s’ha de limitar a 1,5 graus centígrads d’augment respecte als nivells preindustrials, per la qual cosa els països han de comprometre’s a desenvolupar estratègies per reduir les seves emissions de gasos d’efecte d’hivernacle.

El mar s’escalfa

Quant a la temperatura de la superfície del nivell de la mar, a l’entorn de la Península es calcula que ha augmentat entre mig grau i fins a un grau entre el 1950 i el 2020. La situació és especialment notòria al Mediterrani.

Es calcula que al mar hi viuen el 75% de totes les espècies conegudes, a més de ser el principal productor d’oxigen i contribuir a la regulació de les temperatures a escala global.

No obstant això, l’augment de la temperatura a la superfície dels mars i oceans té una conseqüència directa sobre les espècies marines, que es veuen obligades a adaptar-se en un temps molt breu a les noves condicions d’un entorn que ha trigat milions d’anys a evolucionar. Un exemple d’això són els coralls, afectats pel fenomen de l’emblanquiment, que els afebleix i mata.